Prendre partit

La situació que ha generat la manifestació de la Diada, la d’un País que ha oblidat l’autonomisme i s’encamina cap a la Independència, està desembocant en allò que havia de passar, que tothom, aquí i allà, prengués partit. Sense necessitat d’arribar a la fractura com amenacen alguns, per a concloure el procés és imprescindible que tothom es posicioni en un dels dos blocs que s’estan definint. O unionisme, o independentisme. Així de senzill.

I en aquest escenari, ens trobem de tot. Més enllà de la franja, res de nou. Tenen clar que no ens poden deixar marxar perquè no poden viure sense xuclar de la nostra mamella. I ho diuen des de la dreta i des de l’esquerra. Des del govern i des de l’oposició. Des dels partits grans als partits petits. I des de la “jefatura del estado”, és a dir, el Rei, amb un comunicat que no diu res d’imprevisible, tenint en compte dos factors. El primer, obvi, la preocupació per l’esmicolament del seu Regne. Perdre una part del seu territori, una de les zones més riques, no faria sinó debilitar l’Estat econòmicament i política davant Europa, el món i els mercats. El segon, de més recorregut. La por a que la constitució de la República Catalana faci créixer el republicanisme a Espanya i desemboqui, com no pot ser d’una altra manera al s. XXI, en el final de la monarquia. Una monarquia que, convé no oblidar mai, prové directament del franquisme, amb un Rei assenyalat a dit pel dictador. Un Rei de qui, ni que sigui per això, no li hem d’acceptar cap mena de lliçó sobre democràcia, majories i minories, o objectius col·lectius.

I a casa nostra, posicions per a tots els gustos. Evidentment, les organitzacions polítiques independentistes, amb matisos estratègics o tàctics -i també d’imatge-, satisfetes per la situació en la que ens trobem. Hem aconseguit, després de molts anys, situar la independència al centre del debat polític. I ara ens hem d’encarregar de seguir fent créixer la majoria social explicant com serà la República Catalana que volem. Per un altre costat, l’espanyolisme, optant per l’amenaça de fractura i per pintar el procés de massa complex i amb tants entrebancs que ens haguem de fer enrere. Com si no ho sabéssim, que construir un estat no és fàcil.

I les que tradicionalment s’han situat a l’autonomisme, començant a posicionar-se, però sense fer el salt definitiu. A un costat Convergència. Fent més gestos que mai en favor de l’estat propi, però amb el dubte de si és per convicció, perquè es veuen superats pels esdeveniments, o per tapar les destralades que estan donant al ja minso estat del benestar…Veurem què passa després de la famosa reunió amb en Rajoy o què hi diuen els poders econòmics i mediàtics que, com La Vanguardia de diumenge, ja apuntaven a que l’empresariat demanava al President que segueixi amb el pacte fiscal…

A l’altra banda el PSC. Un partit que, tibat per Esquerra durant el període 2003-2010, havia fet passes impensables en l’aspecte nacional, com la reforma de l’Estatut o l’assumpció de la immersió lingüística com a eina imprescindible per l’educació i la cohesió social. Un partit que, abandonat als designis del PSOE, ha optat per convertir-se en residual a Catalunya, enlloc d’intentar ser l’esquerra del País. Després d’aquest cap de setmana, amb la tradicional Festa de la Rosa que celebren a la comarca, ja queda clar per què opten com a partit. Se situen clarament al front unionista, assegurant que els tindrem davant. Ja m’ho esperava. Caldrà veure què fa el sector “catalanista”, però hauran de fer alguna cosa. Perquè si no es mouen ara, semblaran com els federalistes a Espanya: que no existeixen, que són els pares.

I finalment, trobem a Iniciativa defensant el dret a decidir, aquest cop també el del poble català. Una aposta còmoda en el moment actual, però que té una data de caducitat. La data serà l’inici de la campanya electoral pel referèndum d’autodeterminació. Allà ja no s’hi valdrà dir que estan perquè la gent pugui decidir lliurement. Caldrà mullar-se i prendre partit. Sincerament, espero que ajudin a la construcció de l’estat propi, ni que sigui perquè plegats, amb l’independentisme d’esquerres, poguem evitar que la dreta se’l construeixi a mida.

Però a banda dels partits, tenim la societat civil. Han d’anar prenent partit els sindicats, les patronals i els col·legis professionals. Els moviments socials, tan actius els darrers temps davant les conseqüències de la crisi, també. I davant els dubtes sobre si amb un estat propi hi hauria més justícia social, una resposta clara: Si deixem el procés a mans de la dreta, segur que no. Però si hi participem tots, en un procés més engrescador que cap altre en el món polític, com és la construcció d’un estat propi, segur que farem una República Catalana justa i on tothom tingui les mateixes oportunitats.

Així doncs, a seguir sumant i prenent partit!