10 anys de FMA… Felicitats i a seguir!

I-FMACom ja és sabut, enguany tindrà lloc el desè aniversari de la Festa Major Alternativa de Sant Boi, un projecte organitzat gràcies a l’esforç i el compromís de diverses persones, entitats i col·lectius de la nostra ciutat. Un projecte que no només pretén ser alternatiu pel nom, per les activitats que s’hi couen o pel públic a qui s’adreça, sinó i, sobretot, pel model organitzatiu i d’autogestió.

El 2004, vaig tenir l’oportunitat de participar, com a militant de les JERC-Sant Boi (una de les entitats impulsores d’aquest projecte), en l’organització de la primera Festa Major Alternativa. Un grup de joves ens trobàvem regularment per, primer, fer volar coloms sobre totes les coses que podríem fer i, després, per fer possible allò que crèiem i vèiem realista. Estàvem convençuts que la Festa Major de la nostra ciutat no oferia les activitats que un sector cada cop més important de la ciutat reclamava. Unes activitats allunyades del model d’oci basat en el consum, de la música comercial i els grans esdeveniments. Nosaltres apostàvem més per un format ajustat a la realitat, sostenible, crític, i que aportés elements per a la reflexió i el debat polític i social. I, evidentment, un model que no funcionés a cop de talonari, sinó en base a l’autoorganització i el compromís de la gent.

Així doncs, vam crear comissions, vam aconseguir un munt de voluntaris i voluntàries (segurament menys dels necessaris vist com vam acabar d’esgotats i esgotades) i vam fer un cartell molt complet i ambiciós, amb activitats de tot tipus i per a tots els públics. Ens vam trobar amb entrebancs de tota mena, especialment a falta de pocs dies, quan l’Ajuntament, després d’haver-nos denegat els permisos que havíem sol·licitat, i veient que havíem decidit organitzar-la igualment a l’interior de l’Ateneu Santboià (abans de la recuperació dels jardins, que vingué en les edicions posteriors), ens va forçar a fer-la a on havíem previst inicialment, a l’Skate Park, malgrat tenir tot el material de difusió editat i la ciutat empaperada. Tot i els entrebancs, però, va ser un autèntic èxit, per sobre segurament de les expectatives i tot, que va fer que decidíssim tornar-la a organitzar l’any següent i consolidar-la, tot millorant aquells aspectes que no van acabar de funcionar.

El segon i el tercer any encara hi vaig col·laborar, però per diferents motius (de disponibilitat, i d’altres que no vénen al cas) em vaig despenjar en les edicions posteriors. Tot i això, tot i no participar en la organització, celebro que una part d’aquella gent amb la que vam començar el projecte -juntament amb molts d’altres que, per sort, han sabut incorporar- hagin estat capaços i capaces d’arribar fins la desena edició, que comença la setmana vinent. I que hagin convertit la Festa Major Alternativa en un referent, no només a Sant Boi, sinó arreu de la comarca.

Com deia a l’inici, la FMA de Sant Boi és una alternativa per moltes coses, però sobretot pel model organitzatiu i d’autogestió. Pel meu gust (i essent un pèl torraneules), hi trobo a faltar alguns continguts de reflexió més política com xerrades, cine-fòrums o altres per l’estil…però també sóc conscient que programar aquestes activitats sol acabar essent una qüestió d’auto-consum que no compensen l’esforç organitzatiu que suposen (com va passar, per exemple, el primer any).

Així doncs, a partir de dijous vinent, toca disfrutar, sempre essent conscients que la gent que la fa possible ho fa de manera voluntària i amb molt d’esforç i hores dedicades. I que, a més, sembla ser que aquest any l’Ajuntament ha tornat amb els entrebancs, ja sigui oposant-se al Correbars (una de les activitat més multitudinàries de l’any a la ciutat) perquè “dóna mala imatge” o no permetent que s’utilitzi el vestíbul de l’Ateneu Santboià “per qüestions de seguretat” (com ens van dir a la primera edició).

Finalment, si encara no ho heu fet, també podeu ajudar a fer-la possible amb una aportació al Verkami que l’organització ha obert, i que es tanca el dia 15 (dimecres vinent) o apuntant-vos com a voluntaris i voluntàries. Cartell_FMA_2013_DefPerquè qualsevol Festa Major, necessita de la seva Festa Major Alternativa i, aquesta, només és possible si cadascú hi aporta el grà de sorra que pugui.

Felicitats pel desè aniversari, i endavant!

Anuncis

Cop al compromís, l’esforç i la solidaritat

PAH_SignaturesActualitzat sobre la marxa: Finalment sembla que el PP donarà suport a la tramitació de la ILP. Òbviament hi han ajudat la pressió popular i la imatge patètica que dóna al món un Estat que accepta una ILP que pretén consagrar la tortura als braus i en rebutja una altra que pretén esgarrapar una mica de justícia social. Tot i això, mantinc l’escrit, perquè crec que el fet de dubtar sobre l’admissió o no a tràmit de la ILP ja és prou gros com per denunciar l’actitud antidemocràtica del PP i reflectir sobre quins valors es mouen ells i sobre quins nosaltres, el poble. Evidentment, que l’admetin a tràmit no vol dir que l’aprovaran, així que caldrà seguir apretant i apretant… 

—————————-

1402854 signatures. Un minut (i potser és poc) per omplir cada una de les caselles, tenint en compte la gran quantitat de dades que exigeix la normativa per tal que siguin vàlides. Amb majúscules, sense abreviacions. Amb bona lletra, no descuidant-se res. 1402854 minuts. 23381 hores. 974 dies. A això equivaldria la feina feta per la gent de les PAH’s i les altres entitats impulsores de la Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament. A gairebé tres anys seguits, cada minut del dia, recollint signatures. I aquí no hi comptem les hores que calen per coordinar les taules, preparar el voluntariat, dissenyar i editar el material que serveix de reclam. I no cal dir totes les hores que s’han dedicat paral·lelament, i es dediquen cada setmana, a les assemblees, acompanyaments, accions, enganxades de cartells o aturades de desnonaments.

Unes hores que la gent qui participa d’aquest moviment, aboca de bon grat, amb ganes, amb la certesa que la feina que es fa no quedarà en buit i que, a la llarga, comportarà més justícia social. Unes hores d’esforç, compromís i solidaritat. Uns elements que, amb els temps que corren, hauríem de ser capaços de posar més en valor i reconèixer la importància que tenen.

Mentre escric aquestes línies, al Congrés de Diputats de l’estat espanyol s’està debatent la presa en consideració d’aquesta ILP. Ni tant sols es debat la proposta en sí, sinó que es debat la possibilitat que, en futures sessions de treball al Congrés (comissions i plenàries), els grups parlamentaris la puguin debatre i acabar aprovant o rebutjant, en funció de les majories.

I ja sabem quin és el resultat abans que es produeixi la votació. El rodet de la majoria absoluta del PP passarà per sobre la proposta. I això vol dir que no només passarà per sobre de les mesures que aquesta iniciativa planteja, que com sempre han dit els mateixos impulsors, són propostes de mínims, que l’únic que pretenen és donar una segona oportunitat a les famílies que, per les circumstàncies que siguin, no poden fer front als pagaments d’una hipoteca. També, i potser essencialment, vol dir que passarà per sobre de l’esforç i el compromís, de la solidaritat i la fraternitat dels milers i milers de persones que, ja sigui posant una signatura a un paper o col·laborant en la mesura del possible en la recollida i les altres accions, han fet possible que aquesta proposta arribi fins la Carrera de San Jerónimo de Madrid.

En definitiva, el Congrés espanyol avui aprovarà negar-se a ell mateix el dret a decidir sobre una qüestió tant important com aquesta. I a la vegada menyspreuarà el treball voluntari, el compromís, l’autoorganització i la solidaritat. I ho faran perquè els espanta. Perquè són conscients que demostracions de poder popular com aquestes els resten protagonisme i capacitat de representació. I com que no brillen pel seu tarannà demòcrata, sinó més aviat el contrari, volen tallar-ho d’arrel.

Però bé, potser avui resolen (que no guanyen) una batalla, però no guanyaran la guerra. El proper dissabte serem al carrer. Com tants altres dissabtes. I cada cop serem més. Perquè això és inaguantable.

Un parell de dades a tall de post data…

– Del 1402854 signatures, gairebé 600000 s’han recollit als Països Catalans. Dedicat a aquells que diuen que el fet diferencial català és una cosa de la burgesia.

– El mateix dia es debat una altra ILP per declarar les curses de braus Bé d’interès Cultural. Aquesta s’admetrà a tràmit. El Parlament de Catalunya fa temps que va acordar prohibir les curses de braus (també a través d’una ILP), així com una resolució de suport a la Dació en pagament (recordem que la Llei Hipotecària és cosa d’Espanya). Un element més per plantejar-se si hem de seguir o no formant part d’aquest Estat.

* A la foto, amb companys i companyes de la PAH Sant Boi recollint signatures. Gent compromesa i solidària, que no defalleix i de la que cada dia aprenc coses.

Gràcies per ser-hi


20121201-233530.jpg

Amb els ulls encara inflats i el cap ben emboirat, sento la necessitat d’escriure quatre línies per intentar expressar amb paraules tot el que vaig viure i sentir ahir, i que avui he estat intentant païr. I la veritat és que és una tasca molt difícil…

Gairebé tant com ho ha estat llegir tots i cadascun dels més de seixanta textos que formen el llibre que em vau regalar i que, permeteu-me que us digui, considero un petit gran tresor. Perquè tant llegint el llibre avui a casa, amb el corresponent paquet de mocadors al costat, com ahir durant el sopar i la festa, són moltíssimes les emocions que s’han despertat en mi, els records que formen part de la meva vida i que, per sort, cadascú els que li toquen, comparteixo amb vosaltres…

I qui sou vosaltres? Vosaltres sou la meva gent. Els que hi vau ser ahir i els que no vau poder. I la veritat que fa molt goig poder-ho dir així de segur. Poder-ho dir amb el convenciment que a cap de vosaltres us molestarà que us inclogui en aquest grup. Perquè si el llibre és un tresor que explica molt de mi, però també de vosaltres, el veritable tresor que m’emporto d’aquest trentè aniversari, és la pell que vaig tocar, sentir i abraçar ahir. L’escalf que em vau donar, la força i energia que em van transmetre cadascuna de les abraçades, petons i somriures que em vau dedicar. És això el que em fa sentir realment feliç de confirmar allò que ja sabia, que sempre hi sou. Que sou al meu costat, i que voleu que jo estigui al vostre. I és la sensació més dolça que he viscut i que crec que es pot viure.

Així doncs, GRÀCIES. Gràcies per ser-hi, gràcies per voler-m’hi i, sobretot, gràcies per ensenyar-me que, encara que a vegades tot sembli assenyalar que el camí és inaccessible o que s’esfondra sota els nostres peus, si tens gent amb qui caminar, es fa molt més planer, senzill i agraït. I res, RES, és inabastable.

Evidentment, no puc acabar aquest escrit sense parlar de la responsable de que ahir pogués gaudir totes aquestes emocions, la Núria. La que sempre hi és, la que tinc al costat quan em llevo, quan me’n vaig a dormir, quan penso, quan ric, quan ploro, quan escric o quan somnio. Perquè no entenc la vida sense tenir-te al meu costat. Perquè si no hi fossis moltes coses perdrien sentit i jo perdria el meu equilibri i la meva força. GRÀCIES.

T’estimo. Us estimo.

Jo hi sóc si tu vols ser-hi. Jo hi sóc si vosaltres voleu ser-hi.

Situar temes, generar contradiccions…Avançar

La política, com la vida, està plena de contradiccions. Moments en què s’ha de triar un camí o un altre i s’ha de fer en conseqüència i consonància amb allò que passa al teu voltant, però sense desviar-te dels teus principis bàsics i les teves línies estratègiques. Tot per avançar. I no es pot mirar només el curt termini. S’ha de tenir visió global i una mica de memòria.

Aquest post no preten ser un treball històric acurat (entre d’altres coses, perquè no sóc historiador), però si que l’estructuraré a partir d’una sèrie de dades i elements que han transcorregut al llarg dels anys, en els quals crec que ERC ha tingut un paper essencial per diversos factors. Des de la situació de temes clau en l’agenda política, fins a la generació i el destapament de contradiccions dels qui es volien entendre amb Espanya, tot amb un objectiu clar. Fer avançar el país pel benestar de la seva gent.

Tampoc preten ser un text molt objectiu, i espero no caure en l’autocomplaença. Òbviament, les valoracions sobre cada etapa que descric són totalment personals, que per això aquest és el meu espai. Però sí que crec que aquí hi pot haver una bona font d’arguments del nostre camí fins on som ara i de perquè tornem a demanar la confiança de la gent en l’actualitat.

Feta aquesta intro, anem enrere…

Després de la dura tasca de manteniment de les institucions catalanes a l’exili, amb els Presidents Companys, Irla i Tarradellas; el 1977 ERC no va poder participar amb les seves sigles sola (ho farà en coalició) perquè no és un partit legal. Això es deu a que, a diferència d’altres, no accepta la monarquia parlamentària com a sistema ni el Rei com a cap d’Estat. Tan senzill d’entendre com que ERC volia restaurar el règim anterior a l’alteració de l’ordre democràtic que va suposar el cop d’estat de Franco, la República, i no instituir un règim designat pel dictador.

El 1978, en el debat sobre la Constitució Espanyola, aquest text al que apel·len ara des de les Espanyes per a blindar la indissoluble unitat de la pàtria (de la seva, és clar, la nostra l’esquartera aquest mateix text), ERC va ser l’únic partit català que va proposar que s’hi inclogués el Dret a l’autodeterminació dels pobles. En no ser acceptats aquest i altres elements, el partit va fer campanya activa pel NO. Cal recordar que, en aquells moments, ERC no es definia com una organització independentista, però com a republicans, no s’entenia que es pogués limitar aquest dret i, així, posar traves als anhels de llibertat nacional que pogués tenir el poble català en el futur.

El 1980, amb el reestabliment del Parlament de Catalunya i les institucions pròpies, una ERC amb una representació petita va decidir (apel·lant a la voluntat majoritària de la ciutadania des d’una òptica clarament republicana) acompanyar la força més votada i el President Pujol en els primers anys de l’autonomia, per tal de construir estructures institucionals pròpies imprescindibles per al nostre desenvolupament. Es tractava de fer coses tan importants -com quotidianes ens semblen avui-, com ara uns mitjans de comunicació públics, un sistema educatiu propi amb el català com a llengua vehicular i un cos de seguretat propi, entre moltes altres coses. Aquesta aposta, i segurament molts altres factors, van tenir un cost electoral força elevat per ERC (de 14 a 5 diputats). Però també cal dir que van ser uns anys molt profitosos pel què fa referència a la construcció de la Catalunya que coneixem ara i, sense els quals, segurament no seriem on som. 

El 1989, el Parlament aprovà a proposta d’ERC la primera de les resolucions que el Parlament de Catalunya ha aprovat sobre el dret a l’autodeterminació del poble català. En aquella ocasió, es deixava clar que els i les catalanes no renunciaven a exercir aquest dret i que es podria “adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric”. El 1991, 3 diputats independentistes es quedaven sols al Parlament defensant el dret a la Independència política de Catalunya. Debats situats, en franca minoria, però que seguien obrint camí.

Aquell inici de dècada dels 90, amb un partit que s’anava engrossint de militància i quadres provinents de l’esquerra independentista, ERC assumeix els Països Catalans com a marc de referència nacional. A la vegada, es comença a plantejar una estratègia que té com a primera fase la reivindicació del Concert Econòmic, i inicia una campanya d’explicació del per què era necessari que gestionéssim tots els nostres recursos. Es comença a parlar (amb pocs mitjans propis i poques simpaties entre els de masses) de conceptes com Espoli, Balances Fiscals… Sí, fa 21 anys. Al 1992, amb un missatge prou explícit “Cap a la Independència”, ERC es converteix en la tercera força política del país. Sembla que el camí engegat comença a donar els seus fruïts.

Però un altre procés de renovació traumàtic, molt més que l’anterior, deixa el partit tocat i situat en una travessa del desert molt complexa, migrat de recursos i desplaçat de la centralitat política pels pactes del Majestic entre CiU i PP. En aquest context, ERC comença a plantejar la necessitat d’una reforma de l’Estatut, bo i sabent que no era l’objectiu final del partit però que era una proposta que podia permetre l’avenç en matèria d’autogovern necessari i que podia gaudir d’un bon consens. A més, es comença a configurar com una força política que vol esdevenir majoritària en l’espai del centre-esquerra català. L’independentisme assumeix que ha de fer el salt de debò a les institucions i que ha de tenir vocació majoritària i de govern, que és des d’on es transformen les realitats.

El 2003, tenen lloc unes eleccions centrades en la reforma de l’Estatut, assumida la seva necessitat per part de les principals forçes polítiques arran de l’impuls d’ERC. Amb un partit rearmat ideològicament i un lideratge sòlid, ERC irromp de nou amb força en el panorama polític i, recollint de nou el sentiment majoritari, opta per permetre l’alternança política després de 23 anys de governs de dretes, amb l’objectiu de lligar el PSC a una reforma ambiciosa de l’Estatut que encaminés el país cap a l’Estat propi. Després d’això, s’aposta al Congrés de Lleida de 2004, per acompanyar el suposat projecte federal del PSC, sabent que difícilment reeixirà, per la poca voluntat descentralitzadora de l’Estat, governi qui governi. El que sí que s’engega segur, és un llarg camí de destapar contradiccions entre els qui s’anomenaven federalistes i d’obligar l’autonomisme a moure fitxa per no veure’s superat.

El 2005, s’aprova un Estatut força ambiciós, amb elements troncals proposats per ERC, que és retallat en un pacte de mitjanit a la Moncloa entre Artur Mas i Zapatero el gener de 2006. El febrer d’aquell any, tindrà lloc la primera manifestació multitudinària pel dret a decidir, a la qual només ERC dóna suport com a força política parlamentària. Tot i això, ERC proposa votar NO a l’Estatut retallat (després d’un procés excessivament dubitatiu) i els resultats són, si no pobres tenint en compte el rodet mediàtic, escassos. En aquella campanya es va explicar que l’Estatut que havia quedat no satisfaria les necessitats dels ciutadans i ciutadanes pel què fa a disposició de recursos econòmics que garantissin un estat del benestar, però tampoc pel què fa a l’ambició nacional. Un cop més, s’apuntava a una contradicció clara amb la que es trobarien els qui van vendre que aquell Estatut era la panacea.

L’any 2006, eleccions, i ERC torna a formar part del govern, donant una forta càrrega simbòlica al fet que l’independentisme feia president de Catalunya una persona no nascuda aquí, deixant clar que el nostre independentisme era de destinació i de voluntat, no d’orígen ni llengua pròpia. Una decisió segurament no gaire compresa però que pretenia seguir arrossegant el PSC, davant un Estatut que ja naixia amenaçat pel Tribunal Constitucional, cap a posicions més nacionals i no tant sucursalistes. Era el darrer intent de que volguessin esdevenir l’esquerra nacional del país o de que les seves contradiccions els acabessin matant. Podriem dir que la seva situació actual deixa clara quina ha estat la resolució d’aquest conflicte.

El 2010, amb la sentència del constitucional, Òmnium convoca la gran manifestació del 10 de juliol, encapçalada pel lema “Som una Nació. Nosaltres decidim“. Una manifestació a la que, convé no oblidar el fet, ni els perquès, sí que va assistir el President de la Generalitat, el català d’origen andalús José Montilla. Alguna cosa hi deuria tenir a veure la presència d’ERC al govern, malgrat l’esbroncada que s’emportà i haver de marxar per potes. Enmig de tot aquest procés polític, mobilització ciutadana sense precedents a través de les consultes sobre la independència, deixant clar el suport creixent a l’estat propi.

A finals d’aquell any, noves eleccions al Parlament, i ERC, després de dues escissions i un nou relleu traumàtic, perd la meitat de l’electorat tot i portar un missatge ben clar que volia recollir l’esperit del 10-J i de les consultes. “Referèndum per la Independència”. Òbviament, l’accelerament de les contradiccions que forçavem als altres també ens en generaven a nosaltres i en vam pagar un preu molt alt en termes electorals.

Però, tot i que 20 anys després que ERC comencés la campanya pel Concert, les eleccions de 2010 es van centrar en la voluntat de la majoria de l’arc parlamentari de fer una reformulació del sistema de finançament en la línia del Concert Econòmic. De fet, va ser la proposta estrella de la força política més votada. I, un cop més, ERC es va posar al servei de la majoria dient que acompanyariem en aquest procés al govern, però que sí no funcionava, demanavem que ens acompanyessin a nosaltres en el camí indeturable cap a l’estat propi.

I som al cap del carrer. Amb un concert econòmic mort abans de néixer. Amb 2 milions de persones al carrer darrere una pancarta explícitament independentista. Sense el President al capdavant. Amb la configuració de dos blocs polítics més o menys clars (alguns haurien d’acabar de definir-se, però tot arribarà), un de sobiranista, que vol avançar cap a l’estat propi, i un d’unionista, que s’empesca mil fòrmules (polítiques o militars) perquè no marxem. I amb un Parlament de Catalunya que ha aprovat que, en el proper mandat, s’ha de fer allò pel que nosaltres ens vam presentar a les eleccions de 2010.

Podriem dir, doncs, que en la mesura de la nostra força institucional hem fet allò pel que ens vam presentar. “Referendum per la Independència”. De fet, nosaltres l’haguéssim fet aquesta legislatura passada, ja, si haguéssim tingut la majoria. Però com que no l’hem tingut, hem acompanyat la majoria autonomista fins al mirall de les contradiccions i, empesa per tot un poble en moviment al darrere, s’ha vist forçada a assumir que la única via d’entendre’ns amb Espanya és la del bon veïnatge, de tu a tu, d’igual a igual.

És per això que, sense creure’ns millors que la resta, podriem fer un balanç objectiu de que, amb els nostres errors i defectes, amb les nostres crisis i patacades, en els moments més dolços o els més amargs, hem fet el que d’un partit republicà s’espera. Que defensi les seves conviccions, a la vegada que es posi al servei del que la majoria del país espera d’ell. I, de manera lenta però segura, fent això i evidentment no sols, hem arrossegat el país i hem convertit allò que era una minoria en una majoria. A partir de situar els temes a l’agenda, de generar contradiccions i de fer créixer els consensos.

I hi ha esperança. Esperança en un partit rearmat ideològicament de nou i amb un lideratge fort. I només demanem a la gent confiança. Confiança en que, si tot allò que hem anat plantejant durant aquests 35 anys que he repassat (menys breument del que esperava), ha anat succeint, és perquè tenim les idees clares i un projecte polític sòlid, amb una estratègia definida i una capacitat d’adaptació a tot tipus de circumstàncies que 81 anys d’història avalen.

I finalment, perquè si hem acompanyat a tothom en els seus projectes d’entesa amb l’estat espanyol, evidenciant les contradiccions, ens agradaria que tothom ens acompanyés en el camí de l’estat català, ara que tothom n’ha assumit la necessitat. No necessàriament per liderar-lo, sinó com a mínim per a poder-ne ser agents actius i amb capacitat de condicionar. Perquè a més de construïr un Estat, volem construir-lo al servei de la majoria de la ciutadania, per garantir el seu benestar i la igualtat d’oportunitats, factors dels que, no en tingueu cap dubte, parlaré en propers posts.

Prendre partit

La situació que ha generat la manifestació de la Diada, la d’un País que ha oblidat l’autonomisme i s’encamina cap a la Independència, està desembocant en allò que havia de passar, que tothom, aquí i allà, prengués partit. Sense necessitat d’arribar a la fractura com amenacen alguns, per a concloure el procés és imprescindible que tothom es posicioni en un dels dos blocs que s’estan definint. O unionisme, o independentisme. Així de senzill.

I en aquest escenari, ens trobem de tot. Més enllà de la franja, res de nou. Tenen clar que no ens poden deixar marxar perquè no poden viure sense xuclar de la nostra mamella. I ho diuen des de la dreta i des de l’esquerra. Des del govern i des de l’oposició. Des dels partits grans als partits petits. I des de la “jefatura del estado”, és a dir, el Rei, amb un comunicat que no diu res d’imprevisible, tenint en compte dos factors. El primer, obvi, la preocupació per l’esmicolament del seu Regne. Perdre una part del seu territori, una de les zones més riques, no faria sinó debilitar l’Estat econòmicament i política davant Europa, el món i els mercats. El segon, de més recorregut. La por a que la constitució de la República Catalana faci créixer el republicanisme a Espanya i desemboqui, com no pot ser d’una altra manera al s. XXI, en el final de la monarquia. Una monarquia que, convé no oblidar mai, prové directament del franquisme, amb un Rei assenyalat a dit pel dictador. Un Rei de qui, ni que sigui per això, no li hem d’acceptar cap mena de lliçó sobre democràcia, majories i minories, o objectius col·lectius.

I a casa nostra, posicions per a tots els gustos. Evidentment, les organitzacions polítiques independentistes, amb matisos estratègics o tàctics -i també d’imatge-, satisfetes per la situació en la que ens trobem. Hem aconseguit, després de molts anys, situar la independència al centre del debat polític. I ara ens hem d’encarregar de seguir fent créixer la majoria social explicant com serà la República Catalana que volem. Per un altre costat, l’espanyolisme, optant per l’amenaça de fractura i per pintar el procés de massa complex i amb tants entrebancs que ens haguem de fer enrere. Com si no ho sabéssim, que construir un estat no és fàcil.

I les que tradicionalment s’han situat a l’autonomisme, començant a posicionar-se, però sense fer el salt definitiu. A un costat Convergència. Fent més gestos que mai en favor de l’estat propi, però amb el dubte de si és per convicció, perquè es veuen superats pels esdeveniments, o per tapar les destralades que estan donant al ja minso estat del benestar…Veurem què passa després de la famosa reunió amb en Rajoy o què hi diuen els poders econòmics i mediàtics que, com La Vanguardia de diumenge, ja apuntaven a que l’empresariat demanava al President que segueixi amb el pacte fiscal…

A l’altra banda el PSC. Un partit que, tibat per Esquerra durant el període 2003-2010, havia fet passes impensables en l’aspecte nacional, com la reforma de l’Estatut o l’assumpció de la immersió lingüística com a eina imprescindible per l’educació i la cohesió social. Un partit que, abandonat als designis del PSOE, ha optat per convertir-se en residual a Catalunya, enlloc d’intentar ser l’esquerra del País. Després d’aquest cap de setmana, amb la tradicional Festa de la Rosa que celebren a la comarca, ja queda clar per què opten com a partit. Se situen clarament al front unionista, assegurant que els tindrem davant. Ja m’ho esperava. Caldrà veure què fa el sector “catalanista”, però hauran de fer alguna cosa. Perquè si no es mouen ara, semblaran com els federalistes a Espanya: que no existeixen, que són els pares.

I finalment, trobem a Iniciativa defensant el dret a decidir, aquest cop també el del poble català. Una aposta còmoda en el moment actual, però que té una data de caducitat. La data serà l’inici de la campanya electoral pel referèndum d’autodeterminació. Allà ja no s’hi valdrà dir que estan perquè la gent pugui decidir lliurement. Caldrà mullar-se i prendre partit. Sincerament, espero que ajudin a la construcció de l’estat propi, ni que sigui perquè plegats, amb l’independentisme d’esquerres, poguem evitar que la dreta se’l construeixi a mida.

Però a banda dels partits, tenim la societat civil. Han d’anar prenent partit els sindicats, les patronals i els col·legis professionals. Els moviments socials, tan actius els darrers temps davant les conseqüències de la crisi, també. I davant els dubtes sobre si amb un estat propi hi hauria més justícia social, una resposta clara: Si deixem el procés a mans de la dreta, segur que no. Però si hi participem tots, en un procés més engrescador que cap altre en el món polític, com és la construcció d’un estat propi, segur que farem una República Catalana justa i on tothom tingui les mateixes oportunitats.

Així doncs, a seguir sumant i prenent partit!

Defensem la Terra. Discurs pronunciat a l’acte d’ERC-Sant Boi l’11 de setembre.

Amb aquest post estreno el bloc. Però no és un post convencional, pensat i escrit per al bloc, sinó que es tracta del discurs que vaig pronunciar, en nom d’ERC a Sant Boi, a l’acte polític que, com cada any, vam organitzar per la Diada als peus de la tomba de Rafael Casanova.

————–

Bon dia a tots i a totes, i benvinguts un any més a l’acte de commemoració de la Diada Nacional de Catalunya que organitzem des d’Esquerra a Sant Boi. Un dels nostres actes més tradicionals i, si m’ho permeteu, un acte de referència a la ciutat i la comarca des de fa molts anys.

Com bé deia la Teresa, aquest és un lloc carregat d’història, com ho és també la nostra ciutat. Però sembla que no a tothom li interessen segons quines parts de la història. Ens va costar Déu i ajuda que el Museu de Sant Boi dediqués un espai a la figura de Rafael Casanova i la guerra de successió. I ara que no som presents a l’Ajuntament, veiem com s’oblida una efemèride tan important com el centenari del descobriment de la seva presència a la ciutat. Un fet que, no ho oblidem, fa que Sant Boi es converteixi en un dels centres del País per la Diada. I com que no volem que torni a passar que la nostra ciutat s’oblidi de commemorar determinats episodis. I com que no ens acabem de refiar gaire de que l’equip de govern ho tingui en compte. Volem llençar un missatge a tota la societat civil santboiana, per tal que s’organitzi des de ja mateix en una Comissió que prepari, pel 2014, una agenda d’actes de commemoració dels 300 anys de la guerra de successió. Una agenda d’actes que ha de fer de Sant Boi, pel seu pes històric i simbòlic, un referent en la celebració d’aquests 300 anys.

Dit això, sabeu que aquest és un acte que serveix, habitualment, per fer balanç del curs anterior, després de la reflexió pausada de les vacances, i per fixar el rumb pel curs que s’enceta. Però a ningú se li escapa que aquest estiu, tot i donar-nos distància i un cert marge de descans, no ha estat precisament pausat. Els esdeveniments es precipiten en molts fronts diversos, i nosaltres hem d’estar amatents a tots ells i intentar no descuidar-ne cap.

Com haureu vist als cartells que us convidaven a ser aquí avui, “Defensem la Terra” és el missatge que hem triat per a la Diada d’enguany. Creiem que defineix, de manera molt clara i entenedora, el que volem dir avui aquí i, per extensió, el que marcarà el nostre rumb durant aquest proper curs polític. Anem a pams.

Si sortiu aquí fora, a la plaça de l’església, i mireu des de la balconada que hi ha al final, veureu als vostres peus una part del Parc Agrari i del Delta del Llobregat. Un espai d’una riquesa natural, cultural i productiva immensa, a les portes de Barcelona, com no té cap altra ciutat del món. Un espai actiu, on més de 1500 famílies viuen de la producció agrícola, abastint les llars dels més de tres milions de persones que vivim a l’Àrea Metropolitana, i fent-ho amb producte de qualitat i proximitat, elements tan valorats els darrers temps. Un espai viu, on centenars de persones passegen, a peu o sobre rodes, per uns paratges als quals durant molts anys hem donat l’esquena però que hem anat recuperant pel gaudi i el benestar de tots.

Aquest espai, sempre sotmès a la brutal pressió urbanística i d’infraestructures que suposa ser la porta sud d’una capital com Barcelona, ha viscut aquest darrer curs un embat històric amb el projecte d’Eurovegas sobre la taula. Un projecte que no només pretenia desfigurar el nostre entorn natural, sinó que ens volia ancorar en un model econòmic basat en l’especulació i el totxo en primer terme, per acabar portant-nos a un meravellós món de llums de neó, edificis gegants, gent disfressada d’Elvis Presley o Isabel Pantoja casant-se i gent buidant-se les butxaques de manera malaltissa a les màquines o les ruletes. I tot en nom d’uns suposats llocs de treball que ningú s’atrevia a quantificar exactament, però que sí que podíem saber quina qualitat tindrien: nefasta. Feines poc qualificades, amb contractes temporals i precaris i sense cap valor afegit pel seu entorn. I una ciutat que passaria de ser la porta sud verda de Barcelona a ser la porta del darrere de Las Vegas, oberta a màfies i amistats perilloses diverses. I finalment. Un americà d’extrema dreta controlant la política catalana, com ja ho intenta fer amb l’americana, a base d’injectar diners als qui li fessin el favor de posar-li catifa vermella per muntar el negoci.

Després de mesos de lluita, mobilització i conscienciació de la gent, sembla que aquest projecte s’allunya. Una lluita que vam iniciar des d’Esquerra Sant Boi a mitjans de febrer assenyalant que el President Mas es volia jugar el nostre futur als daus. Una lluita que hem continuat impulsant i participant activament a la plataforma Aturem Eurovegas, sense defugir en cap moment la feina, així com utilitzant les eines institucionals de què disposa el nostre partit (Ajuntaments, Parlament de Catalunya, Congrés i Comissió Europea) per posar-les al servei de la causa.

Una lluita on hem anat assenyalant els diferents responsables de que aquesta amenaça planés sobre nosaltres. El President Mas i el seu govern per una banda, amb el model ja tradicional d’utilitzar el Baix Llobregat i l’Àrea Metropolitana com la claveguera de Barcelona i el País, actuant d’esquenes a la seva gent. I l’alcalde Bosch amb una covardia que no ens esperàvem i que ens ha decebut profundament, dient defensar un model d’entorn natural obert a la gent i protegit, però obrint la porta del darrere a l’especulació i la destrucció del territori amb els seus silencis.

I després de tota aquesta lluita i mobilització, com deia, el perill sembla que s’allunya. I que Eurovegas anirà a parar a Madrid. Però no serà perquè hagin caducat les condicions del govern de la Generalitat (condicions que, d’altra banda, deien que no existien i ara resulta que són el detonant del trencament). Si Eurovegas finalment s’ha allunyat de les nostres contrades és perquè la pressió popular ha fet veure a Adelson, Mas i alguns alcaldes de la zona que no ho tindrien fàcil per alçar edificis gegants i casinos destruint el Parc Agrari i el Delta. Felicitem-nos, doncs. Aplaudim-nos i celebrem la victòria popular que hem aconseguit.

Però no abaixem la guàrdia. Com dèiem a l’inici, espais com el Parc Agrari i el Delta sempre estan en venda, a les ments d’alguns. I si bé hem aconseguit aturar Eurovegas com a element reactiu a una agressió, ara hem de ser proactius en la defensa i la gestió d’aquests indrets. Hem de treballar propostes de protecció dels espais naturals del Delta, que els blindin i evitin que qualsevol sonat que vulgui i tingui diners per fer-ho s’ho pugui carregar. I també hem d’ajudar a rellançar el Parc Agrari.

Hem de col•laborar en el replantejament que necessita per seguir sent un motor econòmic de la nostra ciutat i del Baix Llobregat. Tot aquest temps de lluita ens ha servit també per anar elaborant propostes col•lectives, i ara és el moment d’impulsar-les políticament des dels diferents nivells de l’administració per fer-les efectives. I en això, des d’Esquerra, hi continuarem sent. Perquè d’això parlem quan diem “Defensem la Terra”.

Però també parlem d’altres coses. Defensar la terra també és defensar la gent que viu en un indret determinat. La crisi econòmica que pateix el món, sumada a la voluntat ideològica dels nostres governants, ens porten a un carreró sense sortida. Un camí on l’única cosa que val són els ajustos i les retallades. Diuen que també busquen ingressos, però enlloc de pujar els impostos als més rics o fixar-ne sobre la banca, apugen l’IVA, incidint encara més sobre les classes populars. Ens diuen que és per calmar els mercats, per recuperar-ne la confiança. I jo que tenia entès que l’estat servia per regular el mercat quan aquest fallava i no a l’inrevés…

Durant aquest curs, molts de nosaltres hem après nous conceptes. Prima de risc, deute sobirà, confiança dels mercats, rescat bancari. Conceptes que, probablement, no acabem d’entendre però que són la causa, suposadament, de totes les polítiques que s’emprenen. En pro de la confiança dels mercats tanquem plantes d’hospitals o serveis d’urgències als CAP’s. En pro del deute sobirà reduïm els mestres i augmentem els alumnes per aula. Això sí, segons la consellera, sense que afecti a la qualitat de l’ensenyament! Per no fer pujar la prima de risc reduïm la prestació d’atur. I en favor de la sostenibilitat del sistema injectem diners als bancs que són els qui, amb l’afany de fer-se més i més rics, ens han portat fins aquí.

I durant mesos, ens han intentat segrestar amb aquest discurs. Ens han anat colant coses que no duien als seus programes electorals. Però no perquè no volguessin fer-ho, sinó perquè no s’atrevien a posar-les. El desmantellament de l’estat del benestar és una de les prioritats bàsiques de les forces polítiques conservadores. Fent-ho afavoreixen els interessos dels grans empresaris disposats a oferir serveis sanitaris o educatius privats. Però no és una cosa que quedi bé posar en un programa electoral, ni fer en moments de bonança econòmica. Però en una situació de crisi com l’actual se suposa que tot s’hi ha de valdre.

Però resulta que no tot s’hi val. Perquè durant els darrers temps també hem après o recordat conceptes potser no tan novedosos i que creiem tenir oblidats. Expressions com atur, exclusió social, desnonaments, ERO’s, pobresa. I no els hem recordat o conegut perquè ens n’hagin parlat els nostres governs. Els vivim en pròpia pell, ja sigui en primera persona o en gent molt propera a nosaltres. Els veiem als nostres carrers. Ho veiem a Sant Boi, on una de cada 5 persones no té feina. On la meitat dels joves tampoc. On es fan fora de casa deu famílies setmanalment perquè s’han quedat sense feina ni prestacions i no poden fer front als seus pagaments bancaris. Famílies que han anat fent mans i mànigues per aconseguir diners, endeutant-se encara més, per no haver de reconèixer que no poden pagar als bancs. A uns bancs que, mentrestant, com dèiem, estem rescatant per la sostenibilitat del sistema. I mentrestant, no hi ha ningú que ajudi a sostenir les persones. Perquè el sistema sembla fet contra nosaltres en comptes de a favor nostre, que som qui el sostenim amb la nostra feina diària.

I per sort, com que no tot s’hi val, hi ha veus que s’alcen. I que lluiten. I que no només lluiten contra la injustícia social sinó que també lluiten contra tot un aparell mediàtic que vol que continuem parlant del deute i la prima de risc. Que tenen síndrome d’Estocolm i que volen que nosaltres continuem segrestats.

Però s’ha acabat. Aquest proper curs hem de forçar un canvi de prioritats en la política. Hem de tornar a situar les persones al centre del debat. Nosaltres hi seguirem treballant a la nostra escala local, continuant amb els debats als barris per buscar sortides col•lectives als reptes que se’ns presenten. I sent presents al carrer, al costat de la gent que es mobilitza. Ja sigui participant en acampades a les portes d’una escola contra les retallades, en accions davant dels bancs per denunciar els seus abusos o amb les associacions de veïns treballant la quotidianitat dels nostres barris. Però no només hem de ser-hi. Hi hem de ser agents actius, creadors de discurs i aportadors d’un fort bagatge organitzatiu. I sobretot amb feina. Només així generarem complicitats. I no dubteu que la gent d’Esquerra hi seguirem sent. Perquè defensar la terra també és estar al costat de la gent i defensar que tothom tingui les mateixes oportunitats de desenvolupar-se.

I en tot aquest context, al nostre País, als Països Catalans, patim una altra crisi. La crisi que ens suposa seguir formant part d’Espanya. Un Estat que no ens estima, però que tampoc ens deixa marxar. I no ens deixa marxar perquè som la seva principal font de riquesa. No cal recordar les xifres. La gent d’Esquerra portem 20 anys parlant-ne. Vam ser els primers en parlar del robatori que suposa el dèficit fiscal. I hi continuem sent. I hem arrossegat a gairebé tothom. Però volem més, i mai ho hem amagat. No només volem tenir els nostres diners. Volem decidir completament què fem amb ells. Nosaltres sols.

I per primer cop, les enquestes ens diuen que hi ha una majoria social que també ho vol. I no només les enquestes. També ho diuen els carrers. Ho han dit en les diferents manifestacions, des del 18 de febrer de 2006 fins aquesta tarda, passant pel ja mític 10 de juliol. S’ha vist recentment als peatges amb una campanya de desobediència civil sense precedents. Ho va dir la gent en les consultes sobre la independència organitzades a centenars de pobles i ciutats, també aquí. I ho diuen els Ajuntaments, com el de Sant Pere de Torelló, que amb el republicà Jordi Fàbrega al capdavant, que vam tenir aquí l’any passat, recentment s’ha declarat territori català lliure; iniciant una nova onada municipalista per la independència. Una onada que cada cop va més enllà.

I és que els municipis tenen un paper indispensable en la construcció de la República Catalana. És als nostres carrers on guanyarem la batalla. Parlant amb la gent. Convencent-la. És des dels Ajuntaments on s’ha d’explicar que no es pot obrir una escola perquè la Generalitat no té diners per pagar al constructor, entre d’altres coses, perquè Espanya ens roba.

Perquè només la proximitat ens farà guanyar a l’aparell mediàtic i econòmic de l’estat, que no en tingueu cap dubte, està activant els seus mecanismes de pressió. A diferència del que passa amb els ajustos i les retallades, als dirigents polítics espanyols i la seva caverna mediàtica, econòmica i militar, amb la independència no els hi fa vergonya mostrar-se tal i com són.

Opten, enlloc de pel “Better together” del govern britànic davant l’imminent referèndum escocès; per les amenaces de militars bojos -que ningú desautoritza-, o per increpar des dels seus seients al Congreso al diputat que avui ens acompanya, l’Alfred Bosch, per mostrar una estelada des de la tribuna. O per provocar l’enfrontament amb altres territoris de l’estat. Territoris dels quals provenen bona part dels nostres conciutadans. Veïns i veïnes que, molts d’ells ja són independentistes.

I penseu que se suposa que només parlem d’un nou acord econòmic amb l’estat (que sabem que ni el voldrà ni el compliria), d’una bandera, d’un suposat rescat que ha de permetre pagar nòmines retallades de funcionaris, i d’una manifestació aquesta tarda. Imagineu-vos què passarà quan engeguem de veritat el procés de secessió. Per això és important que el poble estigui cohesionat i ho tinguem tots clar. No només els qui ja estem convençuts, sigui de fa molts anys o de nova fornada. TOTS. Perquè a mi no em serveix de res que el dia del referèndum a Santa Pau, a la Garrotxa, el Sí tingui un 90% i al meu barri, a Marianao, obtingui un 20%. Perquè la República Catalana ha de ser una. Cohesionada. I per això hem de seguir treballant el dia a dia als carrers.

El que està clar és que la manifestació, farà evident que la ciutadania diu prou, i que calen més que gestos i discursos de cap de setmana. Caldran decisions valentes. I per prendre decisions valentes calen polítics valents i organitzacions fortes capacitades per aguantar les estrebades. Segurament, després de la manifestació, ens interpel•larem tots plegats amb un “I ara què?”. Caldrà donar resposta ràpida i nosaltres la tenim clara: Independència! També hi haurà gent que dirà que “com, si el poble va per davant de la política?”. I el que caldrà recordar-los és que perquè es facin les polítiques que es volen, cal votar formacions disposades a defensar-les.

I que amb la Independència, caldrà votar formacions polítiques que estiguin disposades a declarar-la, no formacions que, com diu el company Lluís Pérez, d’El Prat, “no es declaren independentistes, ni deixen de declarar-se’n, ni tot el contrari, ni tot plegat ni a l’inrevés”.

I nosaltres hi serem, a la manifestació. Com hi hem estat cada any reclamant el mateix. Com vam ser a la marxa pel Llobregat de la setmana passada o ahir a la nit a la marxa de torxes. I també serem demà, al carrer. Perquè caldrà escoltar preguntes i donar respostes. I perquè treballar per una idea col•lectiva de nació també és Defensar la Terra.

En definitiva, i acabo, “Defensem la Terra” és un dels primers eslògans que vaig descobrir quan, pels volts del 98, amb 16 anys, vaig començar a interessar-me, més per curiositat que per referències, pel moviment independentista. Després de llegir una mica vaig entendre que aquesta frase sintetitzava moltes de les coses que a mi m’interessaven. En primer lloc, passió. Quan defenses una cosa, ho fas perquè l’estimes i, això, per assolir l’èxit ho has de fer amb passió. En segon lloc, la Terra és l’indret on vius. Des del teu carrer, el teu barri i la teva ciutat, fins al país i el projecte nacional col•lectiu amb el qual t’identifiques. En definitiva, “l’espai d’història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la”, que va escriure Martí i Pol. Però a més, aquell independentisme que tot just començava a conèixer, tenia clar que l’estat propi havia de ser una mecanisme per garantir la justícia social, eina indispensable per al lliure desenvolupament de les persones. Perquè com sempre recorda el company Tardà “Maleïda la pàtria si exclou una part dels seus fills”.

I aquí estem. En un espai d’història concreta apassionant i amb un territori i una gent més viva que mai, disposada a cridar Via fora! I la nostra missió, la de l’independentisme d’esquerres, continua essent la mateixa. Hem de ser capaços de fer d’intersecció entre els diferents moviments que, com hem dit, avancen paral•lelament cap als seus objectius. L’un, el moviment d’alliberament nacional. Hem de seguir-hi sent punta de llança política, al costat de la societat civil, com aquesta tarda a la mani, per vehicular i forçar els canvis necessaris que engeguin la fase definitiva del procés. L’altre, els moviments socials que estan treballant fort per guanyar una batalla que semblava que no s’hauria de tornar a engegar; que les persones siguin el centre de totes les polítiques públiques. Perquè, repeteixo, la política i el sistema han d’estar al servei de les persones, i no a l’inrevés.

I aquesta intersecció només la podrem fer si som presents als llocs on passen les coses. Si ens arremanguem i ens posem al costat de la gent, i posem les nostres eines a la seva disposició. Si aportem la nostra visió i convencem a més persones que no podem esperar, com diu el company Cervelló, “a que aquestes dues línies es trobin a l’infinit”. Que cal creuar-les ara. Perquè necessitem a tothom per construir la nova República Catalana. Perquè la República Catalana és per a tothom.

Estem segurs que continuant aquesta tasca aconseguirem sumar a gent que fins ara no se sentia interpel•lada. I no deixarem de treballar, com sempre hem fet. Perquè els objectius desitjats s’ho valen i perquè el camí és apassionant.

Amunt l’esquerra i visca la terra!