El passat dissabte vam fer la meva “puesta de largo” com a candidat a l’alcaldia de Sant Boi per Esquerra Republicana de Catalunya. Un acte ple d’emotivitat, per tota la família, amics i companys que ens hi van acompanyar. Però un acte que, humilment, també crec que va tenir un fort impacte polític, per la gran quantitat de representants d’entitats i col·lectius diversos, i de persones que a títol individual que van venir a treure-hi el cap. Persones, que en acabar van acostar-se a mi per intercanviar impressions (tot sigui dit, totes elles positives), sobre allò que havia dit des del faristol.
Però com que els actes no es poden quedar només amb les persones que hi han assistit, i mentre en preparem el vídeo-resum, aquí us deixo el discurs que vaig fer, per si és del vostre interès. Evidentment, allà vaig improvisar i afegir coses i, de ben segur que me’n vaig descuidar algunes. Però tot allò essencial del que volíem transmetre la gent d’Esquerra, i jo personalment, està aquí.
Gràcies als companys i companyes d’Esquerra que el van fer possible, gràcies a la Marta Brik i l’Anna Simó per fer unes presentacions tan especials sobre la meva persona, i gràcies al Lucho Torres per regalar-nos algunes peces musicals, amb la seva guitarra i veu.
—- Aquí va —-
Bona tarda a tots i a totes i gràcies per acompanyar-nos en aquest dia tan especial, en aquest escenari tant emblemàtic. Deixeu-me agrair, abans que res, a totes les companyes i companys d’Esquerra que han fet possible aquest acte. Si avui jo sóc aquí, parlant en nom vostre, i podem fer aquest gran acte, és gràcies a vosaltres.
Tot i que ahir va fer un any que la secció local d’Esquerra em va escollir, i que ja fa temps que represento el partit en actes i reunions, avui som aquí, a 247 dies de les eleccions municipals, per a presentar-me oficialment.
Per tant, em sembla que avui, i només avui, em toca parlar una mica sobre mi, de com sóc i què faig, i de què m’ha mogut a encapçalar la candidatura d’Esquerra a Sant Boi. I per fer-ho, començaré fent-vos cinc cèntims de determinats aspectes de la meva vida que crec que han marcat com sóc i penso.
Com ja sabeu, sóc en Miquel Salip, tinc 31 anys i sóc veí de Marianao. Sóc dels que creu que el territori on creixes és important, no en un sentit abstracte, sinó perquè condiciona les relacions que estableixes amb les altres persones. I aquestes relacions són fonamentals per definir el caràcter d’un mateix, els teus valors i els teus anhels.
Sóc fill d’una família treballadora, com gairebé tothom al barri i a la ciutat. Els pares van decidir portar-me a l’Escola Lourdes, una cooperativa d’ensenyament que formava part del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana. Ja allà vaig viure, tot i que sense ser-ne gaire conscient, les primeres mobilitzacions de la meva vida. El centre es volia adherir a la xarxa d’escoles públiques regular i, davant dels diversos obstacles que hi va haver, l’equip docent, els pares i mares i l’alumnat ens vam mobilitzar per tal d’evitar-ne el tancament. Podríem dir que allà vaig començar a viure el què vol dir posar gent d’acord amb un objectiu comú concret. I també vaig començar a saber el que era perdre i persistir. Perquè, malgrat la lluita, el centre va haver de tancar, i va ser un cop molt fort per un nano de vuit anys, ja que suposava perdre gran part dels companys i companyes, així com dels mestres.
Va ser llavors, quan vaig entrar a l’Escola Benviure. Una joia enmig d’una ciutat metropolitana com la nostra. Un centre en què estudiar els llibres era totalment compatible amb treballar la granja i l’hort, o experimentar amb la nostra capacitat creativa amb els racons i els tallers. Sens dubte, un dels centres educatius de referència de la nostra ciutat.
Després d’allà, a l’Institut Marianao on, com la majoria de gent durant aquest període, més enllà dels aprenentatges, el millor de tot plegat van ser els amics que vaig fer, alguns dels quals (els més especials), sou avui aquí.
Els pares sempre van fomentar la necessitat de formar-me més enllà del material escolar. Llegia, opinava, em corregien o m’explicaven la complexitat de les coses que, a determinades edats, poden semblar senzilles però no ho són tant.
També el contacte amb gent de fora de l’entorn santboià, com els companys de l’hoquei, amb qui vaig comprendre el valor de l’esforç i el treball en equip. O els amics de “la colla”, una segona família que tinc la sort de tenir, sorgida arran de les amistats dels meus pares. Amb ells vaig respirar els primers símptomes de catalanitat i de gust per la natura, convertint-se en estima cap a un País, el meu, que començava a descobrir.
Segurament, cap dels elements anteriors, per si sol, serien determinants per qui i com sóc ara, però és evident que la combinació de tots ells ha estat influent.
Però allò que sense dubte ho va canalitzar tot va ser el meu pas per la Universitat Autònoma. A partir d’allà, com és habitual, la meva vida es va accelerar. Vaig entrar en contacte amb multitud de persones. Gent molt diversa amb qui parlàvem sobre política. En un pla d’igualtat, però des de la diversitat, reflex de la societat de principis del 2000.
Allà, vaig descobrir el gust pel diàleg i el debat. Per intercanviar opinions amb els qui no pensaven com jo i així, enriquir la meva manera de pensar, que s’anava conformant poc a poc i que ho segueix fent dia a dia. Va ser en aquell moment, com a conclusió del què veia al meu entorn, que vaig decidir començar a militar a les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya.
I, malgrat tenir un sentiment català i haver-me impregnat de catalanisme a casa, no vaig començar a implicar-m’hi per ser una organització independentista, només, sinó per ser una organització d’esquerres. Com molts de vosaltres sabeu, perquè és una cosa que m’agrada repetir, el meu independentisme no neix i creix per elements sentimentals o identitaris, sinó com a conclusió política del que veia i veig al meu entorn. El que desperta el meu interès per la política, realment, són les persones, com es relacionen entre elles, com viuen, com pensen i com actuen. M’interessen els problemes que tenen. I m’apassiona la idea de poder-hi donar resposta. I, malgrat les respostes es poden donar des de molts àmbits, vaig creure que una de les eines més útils per a fer-ho és la política. La política entesa com una eina de transformació social, des d’on analitzar la realitat, extreure’n conclusions i portar a terme els canvis necessaris per millorar.
I és això el que m’ha mogut durant aquests gairebé 15 anys de militància política i associativa, mitja vida ja, com comentava la Marta a l’inici. L’objectiu de poder ser útil per canviar les coses. Podria haver-ho fet en solitari, com un activista més, però vaig decidir implicar-me en una organització. Perquè com va dir Gramsci, a qui llegia a la universitat, les idees no viuen sense organització.
I en aquestes organitzacions, a les JERC i després a Esquerra, hi he crescut políticament. Però també com a persona. Amb els anys he aprofundit en l’escolta i el debat. En saber que les idees pròpies, i les organitzacions, no poden ser hermètiques ni impermeables. Que la puresa ideològica no resol els problemes, perquè no els podem analitzar en tota la seva complexitat sinó interactuem amb gent que els veu de manera diferent a nosaltres. I que interactuar no vol dir escoltar com pensen els altres, des d’un pla de superioritat, i intentar convèncer-los que les teves idees són les millors. Interactuar vol dir treballar plegats, compartir inquietuds i desitjos, i trobar la millor manera d’assolir els objectius conjuntament.
En tot aquest aprenentatge polític i personal, hi han tingut a veure desenes de persones, de molts indrets del país i amb responsabilitats molt diverses. I moltes d’elles han tingut i tenen un paper cabdal a la meva vida personal. Però n’hi ha hagut dues especialment, que avui són aquí, que m’han acompanyat des que vaig entrar al local del carrer Lluís Castells fins ara. I que són els qui em van fer agafar el gust per la política local. Ells em van fer entendre que la realitat, no per més pròxima és menys complexa. I que treballar perquè els teus veïns de carrer, de barri o de ciutat visquin millor i se sentin orgullosos del lloc on viuen, és de les coses més gratificants que es poden fer en política.
D’ells, que amb molta altra gent van fer creïble el projecte d’Esquerra a Sant Boi, i que el van convertir en una força política capaç de governar la ciutat, en prenc el testimoni avui. I no volia desaprofitar aquesta oportunitat fer-los un reconeixement personal i públic. Un reconeixement a una llarga trajectòria militant al servei de la ciutat i del país. Una trajectòria de compromís que no es va acabar el dia que van deixar de ser regidors. Una trajectòria que continua i continuarà, de ben segur, fins als darrers dels seus dies. Perquè si alguna cosa són, és ser militants. No d’un partit, sinó d’unes idees. Josep Maria, Enric, fer aquesta passa a espatlles de dos gegants com vosaltres, és una responsabilitat immensa. Però saber que seguiu aquí, a disposició del projecte i de les idees, ens dóna tranquilitat i ens encoratja. Així que, si no us fa res, demanaré a la gent que us doni un fort aplaudiment.
I si d’ells en prenc el testimoni directe, del conjunt de les persones que avui formem Esquerra a Sant Boi en prenc un encàrrec clar. Perquè encapçalar una llista electoral no és un càrrec. Ni tan sols ser alcalde, és un càrrec. Per nosaltres, per la gent d’Esquerra, i per a mi particularment, fer aquesta passa endavant significa acceptar un encàrrec. Primer amb els companys i companyes de partit. El de defensar el nostre projecte polític per Sant Boi allà on calgui. El de donar la cara per tots i totes vosaltres, amb l’orgull de formar part d’un projecte amb més de 80 anys d’història. Un projecte que les ha vist de tots colors i que, malgrat els moments més complicats i haver rebut a tort i a dret, ha persistit, ha marcat l’agenda política els darrers anys i, actualment, veu els seus objectius a tocar.
I igual com accepto aquest encàrrec amb orgull i ple d’il·lusió, acceptaré el que ens faci la ciutadania el 24 de maig de l’any vinent. L’acceptarem tota la gent d’Esquerra, i ho farem amb la màxima responsabilitat. Perquè dedicar-se a la política no és tenir un càrrec i un sou. Dedicar-se a la política és la representació d’una voluntat ciutadana. Una voluntat que al maig s’expressarà a les urnes.
Un encàrrec de servei públic que, a més, creiem que no es pot eternitzar. Jo mateix, tinc clar que vull dedicar-hi un temps amb la màxima intensitat. Sonarà a tòpic, però vull posar els millors anys de la meva vida a fer aquest servei públic. I dic els millors perquè considero que he tingut prou temps per acumular experiència, i coneixements sobre la ciutat, i perquè tinc l’empenta, la il·lusió i les ganes de seguir aprenent necessàries per tirar endavant amb allò que ens proposem i que ens encomani la gent.
L’altre dia, el síndic de la ciutat, en Carles Dalmau, em comentava al Facebook la necessitat de tenir un PiE que fos capaç d’engrescar a la gent. Quan parlava d’un PiE feia referència a un Projecte per a la ciutat i a un Equip capaç de portar-lo endavant.
I em va semblar un comentari del tot encertat perquè, modestament, estem convençuts que el tenim, aquest PiE. Però encara estem més convençuts que des d’ara fins al 24 de maig ens toca fer-lo més fort. Perquè l’objectiu que ens plantegem és tan ambiciós que no en té prou amb les idees i la gent que ara mateix formem Esquerra Republicana a Sant Boi.
A Sant Boi, una força política té l’alcaldia des de fa 35 anys i molta gent creu que ha arribat l’hora de construir noves majories. D’obrir les portes i de deixar entrar aire fresc i deixar sortir les dinàmiques que, inevitablement, el temps ha viciat. I nosaltres, la gent d’Esquerra, no pretenem ser l’avantguarda de res, però sí que volem ajudar a articular aquestes noves majories. No ens creiem els més llestos de la classe, perquè segurament no ho som, però sí que ens veiem amb empenta i ganes de sumar esforços per fer possible aquest canvi que, creiem, la ciutat necessita. Com diuen aquestes capses que ens acompanyen, el nostre objectiu és que “Entre tots, construïm un nou Sant Boi”.
I com hauria de ser aquest nou Sant Boi? Nosaltres tenim moltes idees, perquè malgrat canviar de candidat i portar 3 anys fora de l’Ajuntament, no comencem de zero. Som un projecte d’acumulació d’experiències i de coneixement de la ciutat, ja sigui des del carrer, o des de l’Ajuntament, a l’oposició o al govern.
I per això sabem que el proper mandat, les conseqüències de la crisi econòmica i del ridícul model de finançament dels Ajuntaments encara seran presents. I que, per tant, segurament no es podran fer grans inversions. Però precisament per això, és el moment d’aprofitar per fer altres canvis en profunditat. De canviar les maneres de fer, el tarannà, d’activar la imaginació i, sobretot, de donar un pes més important a la ciutadania en el funcionament habitual de la ciutat.
Creiem que la nostra ciutat té unes grans potencialitats, i que amb polítiques diferents, podem fer-les aflorar. Hem d’aprofitar per posar la ciutadania al centre de totes les polítiques. Per una banda, evidentment, cal seguir donant suport a aquelles persones que més ho necessiten. La nostra ciutat compta actualment (dades del juliol), amb una taxa d’atur del 16,8%, més de 7300 persones sense feina. I els serveis socials estan vivint una situació d’emergència, fregant el col·lapse. Per tant, si no volem que ningú es quedi enrere, s’ha de seguir apostant per dedicar gran part dels recursos a atenuar aquesta situació.
Però quan diem que cal posar les persones al centre de les polítiques, no només ens referim a dedicar recursos als qui més ho necessiten, en clau assistencialista. Sinó també, i sobretot, ho diem en clau de participació i d’apoderament ciutadà. La crisi ha recordat a molta gent que no tota la política l’han de fer els càrrecs electes des de les institucions. I que aquella delegació de poder, de la que determinats sectors polítics han fet ús i abús durant molts anys, no pot continuar funcionant com ho fa. La ciutadania vol participar activament dels afers públics, i un exemple clar és la gran quantitat d’entitats i moviments socials que tenim a Sant Boi. Però per tal que la gent pugui incidir, s’han de fer polítiques públiques, des de l’Ajuntament, disposades a no tenir-ho tot controlat des dels despatxos. A deixar que la gent actuï, es relacioni, s’organitzi i prengui decisions. No es tracta només de donar subvencions o facilitar locals perquè la gent faci el que vulgui. Es tracta de posar mecanismes perquè la gent pugui pensar la ciutat conjuntament amb els seus representants polítics. No amb consells de participació o taules sectorials que esdevenen elements purament informatius. Sinó amb veritables espais de deliberació conjunta, on la ciutadania pugui aportar les seves propostes i prendre decisions i on els representants polítics passin comptes respecte dels acords presos.
En definitiva, una administració essencialment republicana. Que faci partícip a la gent, però que també gestioni els seus recursos de la manera més eficient, eficaç i transparent possible, al servei del conjunt de la ciutadania. Una administració on no hi hagi lloc per al dubte sobre d’on venen i on van els recursos públics. On no hi hagi dubtes sobre les empreses públiques que gestionen serveis municipals, ni sobre les contractacions de personal que aquestes empreses fan. També una administració que racionalitzi l’espai i els equipaments públics, per posar-los realment al servei de la ciutadania. I que sigui capaç de singularitzar-los per donar a cada un d’ells un valor afegit i uns trets diferencials. Com aquest espai, per exemple, l’Ateneu. Un equipament que, com deia la Marta en començar, pot esdevenir un referent social i cultural de la ciutat, però també d’àmbit metropolità. I no només per la gran quantitat de possibilitats que ofereix un espai tan gran. Sinó també perquè s’hi pot generar un model de gestió compartida entre la ciutadania i l’administració que sigui exemple per molts altres llocs. Un model on no calgui que hi hagi un conserge que obri i tanqui la porta amb un horari convingut, perquè sempre estigui ple d’activitat. D’activitat impulsada des de la gent. Això serà el què el pot convertir, realment, en l’espai de dinamització que el centre històric necessita, per tornar a omplir aquests carrers de la vida que es mereixen.
I si l’administració ha de ser eficaç i eficient amb la gestió dels recursos públics, també ho ha de ser en el suport que doni a la vida econòmica de la ciutat. Cal una administració que no canviï de parer permanentment, per exemple, sobre quines actuacions s’han de fer als eixos comercials de la ciutat. Que reforci els que ja existeixen, i ajudi a vincular-los amb aquells que han perdut pistonada els darrers temps, com el sector de la Muntanyeta i el Mercat Vell. Perquè, la veritat, anar el dissabte a comprar al mercat de la muntanyeta, malgrat l’esforç dels paradistes que s’hi mantenen i la qualitat dels seus productes, fa una certa llàstima. Moltes parades han tancat, i ho han fet perquè el Mercat Muntanyeta-Centre ha quedat aïllat com un bolet, i no fa de centre de res, malgrat el seu nom.
Com deia fa un moment, la nostra ciutat té grans potencialitats. I hem de saber posar-les en valor. I una d’elles, que des d’Esquerra considerem cabdal és la identitat que ens dóna la pròpia composició de la ciutat. Tenim una trama urbana força compacta, només tacada pel llast de la caserna militar i la FECSA al bell mig de la ciutat. Una trama urbana que hem de treballar perquè sigui espai de relació social i d’acció cívica, cultural i econòmica. Tenim un entorn forestal envejable, i una llera del riu per on cada setmana s’hi passegen, o hi corren o hi circulen centenars de persones. I també tenim un Parc Agrari, capaç d’abastir a milions de persones de l’àrea metropolitana i que hauria de ser una de les joies de la corona. Però que tenim la sensació que es menysté i que no es protegeix ni potencia com es mereix. Suposo que no cal recordar l’episodi d’Eurovegas i la inacció de l’Ajuntament mentre un mafiós americà volia instal·lar un macrocentre de casinos i hotels que ens hagués convertit en la Nevada de la Mediterrània. I que, un cop més, va ser gràcies a la mobilització ciutadana que es va aconseguir aturar el cop i salvar el Parc Agrari i el Delta del Llobregat. Però cal fer més passes i blindar-lo, perquè cap altre il·luminat vingui a comprar-lo per un plat de llenties. I cal potenciar-lo, i no permetre que hi hagi ni un pam en desús, creant un banc de terres, fomentant-ne el lloguer per a experiències comunitàries o fent tallers a les escoles o instituts perquè el jovent tingui ganes de dedicar-s’hi i garantir així el relleu generacional que la nostra pagesia necessita.
Des d’Esquerra pensem que tot això, tot el que he dit ara, va encaminat a una de les funcions principals que han de tenir les administracions: garantir la cohesió social. Tenir un espai i uns recursos públics ben aprofitats, una ciutadania apoderada, una identitat clara i de la qual la gent se’n senti orgullosa i una activitat econòmica que ajudi a fer-ho rutllar tot, han de ser garantia d’això. I això no es pot fer amb mirades curtes, a 4 anys vista, pensant en què inaugurarem o en quines cintes tallarem. Això es fa amb una mirada estratègica, com la que hem intentat situar sempre la gent d’Esquerra. Pensant més en les generacions futures que en les actuals, sense desatendre, evidentment, les urgències.
I en aquesta ciutat que ha de ser garant de la cohesió social, conscient de la seva complexitat però també de les seves oportunitats, creiem que cal combatre les actituds populistes, xenòfobes i feixistes. I aquest és un altre objectiu que ens fixem la gent d’Esquerra per a les properes municipals. Hem d’aconseguir fer fora de l’Ajuntament els regidors que centren tota la seva activitat i discurs en fomentar l’odi entre veïns i veïnes. Que assenyalen com a culpables de tots els mals aquells qui s’han vingut a buscar la vida aquí i que són tant santboians com la resta. I que la única cosa que pretenen aconseguir és trencar aquesta convivència de la que gaudim i per la que treballem. Si us plau, fem-nos un favor, i fem-los fora.
Per últim. Com a republicans i independentistes, volem que el nou Sant Boi que hem de construir entre tots sigui partícip del moment que viu el país. Com ja ha comentat l’Anna, i no m’hi extendré massa, el proper 9 de novembre votarem sobre quin estatus polític volem que tingui el nostre País. Centenars de milers de persones ens hem mobilitzat els darrers anys per poder-ho fer, per poder decidir el futur del país. I a nosaltres ens dóna la sensació que a la força política que té majoria a l’Ajuntament és un tema que l’incomoda profundament. Nosaltres volem un Ajuntament que, des d’una ciutat de més de 80000 habitants com la nostra, estigui al costat d’aquest procés històric. Però com que les majories actuals són les que són, i les eleccions municipals són després del 9 de novembre, el que sí que tenim clara és una cosa. Com que el 9 de novembre votarem, i guanyarem, la construcció de la República Catalana caldrà falcar-la des dels Ajuntaments, i el nou Sant Boi que volem ajudar a néixer al mes de maig, estem segurs que estarà a l’alçada del moment històric. Un nou Sant Boi per un nou País, com dèiem al cartell que anunciava l’acte.
Com us deia, i us asseguro que només n’he fet pinzellades, la gent d’Esquerra tenim moltes idees sobre com ha de ser aquest nou Sant Boi. Però com també deia abans, les idees i les organitzacions no poden ser hermètiques. No poden partir de la puresa d’aquells qui pensem exactament igual. I per això volem que ens ajudeu. Volem fer un programa electoral que, només pel seu procés d’elaboració, ja demostri les pràctiques polítiques que volem portar a terme si governem la ciutat. Volem apoderar la gent i debatre amb vosaltres sobre com ha de ser aquest nou Sant Boi. I per això engegarem properament un seguit de sessions de diàleg amb entitats socials, culturals, esportives, veïnals, amb persones del món del comerç i de l’empresa, amb especialistes de cada àmbit o amb gent que, simplement en tingueu la inquietud, per definir entre tots les nostres propostes. Estem segurs que, així, enriquirem el nostre projecte, que volem que sigui el de tots i totes.
Ara sí, ja vaig acabant. I ho faig tornant a utilitzar a Gramsci. Ell deia que totes les persones són intel·lectuals, però no totes tenen la funció d’intel·lectuals a la societat. Doncs jo us dic, honestament: No exerceixo, ni pretenc fer-ho, d’intel·lectual. Sóc un activista i ho he estat sempre. Activista no d’un partit, sinó d’unes idees de justícia social, de convivència, d’igualtat d’oportunitats i de llibertat individual i col·lectiva. I tinc la sort de comptar amb un equip meravellós, format per altres activistes amb les mateixes idees. Gent que fa ciutat i país des de l’esport, la cultura, el comerç, el voluntariat social, l’associacionisme veïnal. I que també en fa des de la política.
En definitiva, som gent compromesa amb la nostra ciutat i el nostre país. Perquè vivim aquí i tenim els mateixos problemes i les mateixes esperances que la majoria de la gent. Perquè encara que ens dediquem a la tan atacada vocació de la política, som gent. Ciutadans de peu que canalitzem les nostres inquietuds i els nostres anhels a través de la política. Les dones i els homes d’Esquerra Republicana de Catalunya no estem massa acostumats a guanyar. I assumirem, encara que sembli obvi, el lloc que ens assigneu amb el vostre vot amb la màxima entrega i responsabilitat. Però estem convençuts que, si sumem amb molts altres activistes que perseguiu aquestes idees, si acumulem les forces necessàries amb totes i tots els qui vulgueu aquest canvi, aquest cop podem fer que aquestes idees guanyin.
Així doncs, us demano que ens ajudeu. Que ens ajudem mútuament i construïm, entre tots, aquest nou Sant Boi.
Moltes gràcies.
—-
Pd. Podreu trobar totes les fotos de l’acte, fetes per la Maite Navarro Ortega, en el següent àlbum de facebook.
Com que teníem un acte important, aquesta setmana, el de retorn dels Diàlegs per un #NouSantBoi, gran part de la feina ha estat de pensar, de destriar les diferents propostes que havíem anat rebent durant les diferents sessions. Així, dimarts vaig repassar els resums fets al nousantboi.cat, les notes de la meva llibreta verda, que m’acompanya des que vam començar aquesta aventura, i el buidatge de les propostes rebudes a les parades informatives que hem fet les darreres setmanes. Amb tot això, i amb algunes converses mantingudes entre dimarts i dimecres, amb diferent gent de la candidatura i de fora, vaig treballar en el discurs que plantejaríem dijous. I per què us ho explico, això, ara? Doncs perquè veieu que elaborar un discurs, com a mínim per com entenc jo la política, no és qüestió que una persona es llevi un bon dia dient “tinc unes idees”, sinó que per força ha de ser la conclusió d’un debat generat entre companys i companyes. I també amb gent que no és del nostre partit, però amb qui compartim valors, inquietuds i desitjos. I evidentment, en aquest cas, més encara, ja que es tractava de donar retorn als debats que havíem tingut amb veïns i veïnes les darreres setmanes.
Aquí podeu trobar el resum de l’acte, i aquí la nota de premsa. Però com que aquest és el meu espai, hi abocaré unes reflexions personals. Molt satisfet per com va anar l’acte. Més de 80 persones, i allò que és més important: la majoria d’elles eren persones gens habituals en els nostres actes. Gent que ha participat en el procés de Diàlegs, o que simplement volia saber de què anava això, quines eren les nostres inquietuds i com les havíem construit. En el torn de paraules, algunes intervencions antològiques, com la d’en Lluís Parés, de la Unió de Pagesos, congratulant-se pel fet que la Rosa Berrio formi part de la nostra candidatura. O la de persones i entitats que van dir “de moment, sou els primers que ens convideu i que ens doneu la oportunitat de parlar en un acte”. Satisfacció també per poder ensenyar algunes de les nostres cartes, començant per les primeres persones de la candidatura, i acabant pels valors i compromisos que ens mouran durant els propers 4 anys. I tot, amb en Joan Tardà com a cirereta del pastís, amb un discurs d’aquells antològics, d’aquells que deixen clar que les banderes no serveixen per a res, i que la República Catalana ha de ser un instrument que serveixi per tenir una democràcia de més qualitat i una redistribució de la riquesa real, que garanteixi l’equitat i la igualtat d’oportunitats entre totes les persones.
Dissabte, dia de compartir la commemoració de la República amb companyes i companys d’arreu del País. Sota el títol República és Llibertat, més de 2000 persones ens vam congregar al Parc de la Ciutadella per, com va dir el President del partit, l’Oriol Junqueras, conjurar-nos com a companys a no defallir fins a la victòria. Aquí us deixo l’enllaç de la seva intervenció, que crec que val la pena que pugueu veure. Durant tot el dia, conversant amb altres alcaldables d’ERC, la mateixa sensació. El panorama és obert i incert, les expectatives són bones i pot passar de tot. I estem eixamplant la nostra base social gràcies a l’obertura, la generositat i les ganes de teixir complicitats amb tanta i tanta gent de les nostres ciutats.
. Però més enllà de l’element cojuntural del procés sobre l’Ateneu, perquè és bàsic que les entitats de la ciutat es coneguin entre elles, que tinguin mecanismes de coordinació que els permetin, no només intercanviar informació sinó, com deia el company Jaume Sans ahir durant el debat, organitzar-se ràpidament per respondre davant amenaces que pugui patir la ciutat, o per plantejar temes que les afecten a totes. Una xarxa associativa compacta, que l’administració local s’encarrega d’intentar desarticular mitjançant el clientelisme de les subvencions, que lliga de mans i peus a algunes (que es deixen lligar) i ofega a les que tenen un pensament més crític. La veritat és que la trobada d’ahir pot ser la llavor d’aquesta xarxa imprescindible per a fer més forta la ciutat. Perquè com dic sempre, la ciutat no es construeix només des dels despatxos. De fet, la ciutat s’ha de construir des de fora, i des dels despatxos s’han de posar les condicions per tal que pugui ser així.
I tot i que les setmanes acaben en diumenge, aquesta ha tingut el repunt dolç amb el dilluns de pasqua. Aquell en què als padrins i les padrines ens toca lliurar una mona als nostres fillols. I a nosaltres dos, a la Núria i a mi, era la tercera mona que ens tocava fer. Com sempre, feta a mà. I també com sempre, amb una figura representativa per algun motiu en concret. Aquest cop vam triar la figura de “El més petit de tots”, símbol de la lluita antifeixista i de la defensa dels drets dels treballadors i del poble de Catalunya.
Una escletxa a l'horitzó 