Setmana -7

Avui una mica més tard, ja que mentalment la setmana va acabar ahir dilluns, aquí va el repàs d’uns dies en que s’ha barrejat la feina política amb el descans imprescindible per encarar les 7 setmanes que resten fins el 24 de maig.

Dilluns vam començar preparant la sessió dels Diàlegs per un #NouSantBoi que teníem dimecres. Un cafè de dues hores amb en Carles Dalmau, el ponent convidat, per intercanviar impressions sobre allò que tenia pensat explicar per incitar el debat. La veritat és que conversar amb en Carles sempre és d’allò més enriquidor. Persona amb grans coneixements, assentats sobre uns fonaments de valors republicans, de drets i deures de ciutadania.

De dimarts, en destacaria dues coses. Una altra trobada del comitè de campanya, en la que vam tancar tot el calendari d’actes del mes d’abril (que va força plenet, la veritat) i on vam acordar diverses qüestions comunicatives, tant de missatge com de forma…que ja anireu descobrint els propers dies/setmanes. En acabar la reunió, comiat d’en Gabba, una de les dues ànimes del bar de Cal Ninyo (juntament amb en Pedro). Se’ls hi ha acabat la concessió i es veu que, fins passades les eleccions, no tindrem cafeteria a Cal Ninyo. Pot semblar una tonteria, però que el casal de referència del Centre històric es quedi sense cafeteria, és un cop dur per a la dinamització de l’equipament i del barri en el seu conjunt. Com sempre passa amb el centre històric, sembla que com que no dóna excessius vots a qui ha governat sempre, no cal tenir-lo en compte ni posar-lo en valor…

Dimecres, darrera sessió dels Diàlegs per un #NouSantBoi. En aquesta ocasió vam parlar de la ciutat republicana, aquella en què ciutadania i administració són corresponsables de la construcció de la ciutat. I per a la qual, evidentment, calen dues coses. Que la gent assumeixi la seva responsabilitat en la construcció de la ciutat i que, a la vegada, l’administració posi els mecanismes informatius i participatius per tal que la gent se senti amb ganes de participar activament de la vida pública. En aquest enllaç trobareu el resum d’alguns dels temes que hi vam parlar, en un debat que va ser força viu i divers, com a nosaltres ens agrada.

Dijous, reunió de la comissió de programa. Les idees que nosaltres tenim, juntament amb aquelles aportacions que rebem (ja sigui als Diàlegs, a través del formulari del nostre web, o a les parades informatives), s’han d’anar endreçant, estructurant en eixos i apartats, i redactant per tal de poder presentar un programa que esdevingui un veritable contracte amb la ciutadania, a través del qual ens comprometrem a fer allò que hi hagi escrit si la gent ens dóna el suport suficient com per a poder-ho tirar endavant. Fer-lo de manera participada dificulta la feina, cert, però sens dubte n’enriqueix el resultat, ja que acabarem fent un programa que representarà molt més la voluntat de la gent que si el féssim nosaltres sols.

I arribem al període de descans. Autoimposat i imposat a tota la gent de la candidatura, per tal d’encarar amb les piles ben carregades la recta final. Aquí, temps per a l’oci en parella, amb visita divendres a la representació de la Passió d’Olesa. Un gran espectacle, fet des del voluntariat i l’estima per la tradició. Una d’aquelles coses que tenim a tocar i que val la pena veure, més enllà de les creences religioses de cadascú.

Diumenge, també temps pels amics, aquell que és tan difícil de trobar en moments com els actuals i tan preuat de poder gaudir. Jornada de barbacoa, somriures, converses profundes i altres de més banals però igual d’importants.

I tot i que les setmanes acaben en diumenge, aquesta ha tingut el repunt dolç amb el dilluns de pasqua. Aquell en què als padrins i les padrines ens toca lliurar una mona als nostres fillols. I a nosaltres dos, a la Núria i a mi, era la tercera mona que ens tocava fer. Com sempre, feta a mà. I també com sempre, amb una figura representativa per algun motiu en concret. Aquest cop vam triar la figura de “El més petit de tots”, símbol de la lluita antifeixista i de la defensa dels drets dels treballadors i del poble de Catalunya.

Sovint, el dia a dia no ens deixa veure les coses importants… i allò que és urgent, que té uns terminis més curts, ens fa aparcar allò que hauria de ser prioritari, que és cuidar la nostra gent. Aquella que estimem i que ens estima. I que és la que sempre hi és passi el que passi, però que no per això ens podem permetre el luxe de deixar de cuidar.

I amb això tanquem el repàs d’aquesta setmaneta “de 8 dies”… la propera, no per més curta serà menys intensa!