I continuen caient les setmanes….aquesta més curta, però com deia a l’anterior post, no per això menys intensa.
Com que teníem un acte important, aquesta setmana, el de retorn dels Diàlegs per un #NouSantBoi, gran part de la feina ha estat de pensar, de destriar les diferents propostes que havíem anat rebent durant les diferents sessions. Així, dimarts vaig repassar els resums fets al nousantboi.cat, les notes de la meva llibreta verda, que m’acompanya des que vam començar aquesta aventura, i el buidatge de les propostes rebudes a les parades informatives que hem fet les darreres setmanes. Amb tot això, i amb algunes converses mantingudes entre dimarts i dimecres, amb diferent gent de la candidatura i de fora, vaig treballar en el discurs que plantejaríem dijous. I per què us ho explico, això, ara? Doncs perquè veieu que elaborar un discurs, com a mínim per com entenc jo la política, no és qüestió que una persona es llevi un bon dia dient “tinc unes idees”, sinó que per força ha de ser la conclusió d’un debat generat entre companys i companyes. I també amb gent que no és del nostre partit, però amb qui compartim valors, inquietuds i desitjos. I evidentment, en aquest cas, més encara, ja que es tractava de donar retorn als debats que havíem tingut amb veïns i veïnes les darreres setmanes.
I així, parlant amb molta gent, recopilant i destriant molta informació, arribem a dijous. 
Aquí podeu trobar el resum de l’acte, i aquí la nota de premsa. Però com que aquest és el meu espai, hi abocaré unes reflexions personals. Molt satisfet per com va anar l’acte. Més de 80 persones, i allò que és més important: la majoria d’elles eren persones gens habituals en els nostres actes. Gent que ha participat en el procés de Diàlegs, o que simplement volia saber de què anava això, quines eren les nostres inquietuds i com les havíem construit. En el torn de paraules, algunes intervencions antològiques, com la d’en Lluís Parés, de la Unió de Pagesos, congratulant-se pel fet que la Rosa Berrio formi part de la nostra candidatura. O la de persones i entitats que van dir “de moment, sou els primers que ens convideu i que ens doneu la oportunitat de parlar en un acte”. Satisfacció també per poder ensenyar algunes de les nostres cartes, començant per les primeres persones de la candidatura, i acabant pels valors i compromisos que ens mouran durant els propers 4 anys. I tot, amb en Joan Tardà com a cirereta del pastís, amb un discurs d’aquells antològics, d’aquells que deixen clar que les banderes no serveixen per a res, i que la República Catalana ha de ser un instrument que serveixi per tenir una democràcia de més qualitat i una redistribució de la riquesa real, que garanteixi l’equitat i la igualtat d’oportunitats entre totes les persones.
Divendres, recollida de reaccions i feina interna de la candidatura. I també estones de lleure en parella. Com deia la setmana passada, és important trobar moments per a tot, enmig d’una espiral com la d’una campanya electoral.
Dissabte, dia de compartir la commemoració de la República amb companyes i companys d’arreu del País. Sota el títol República és Llibertat, més de 2000 persones ens vam congregar al Parc de la Ciutadella per, com va dir el President del partit, l’Oriol Junqueras, conjurar-nos com a companys a no defallir fins a la victòria. Aquí us deixo l’enllaç de la seva intervenció, que crec que val la pena que pugueu veure. Durant tot el dia, conversant amb altres alcaldables d’ERC, la mateixa sensació. El panorama és obert i incert, les expectatives són bones i pot passar de tot. I estem eixamplant la nostra base social gràcies a l’obertura, la generositat i les ganes de teixir complicitats amb tanta i tanta gent de les nostres ciutats.
I diumenge, dia en què semblava que passava tot a la vegada. Jo vaig participar de la trobada d’entitats organitzada per l’Associació Amics de l’Ateneu Santboià (amb un parèntesi de dues horetes per anar a veure com la Unió Esportiva Santboiana guanyava a El Salvador). Durant el procés participatiu per a definir com ha de ser el Nou Ateneu Santboià, vam parlar moltes vegades de la necessitat d’establir molta més xarxa de complicitats amb les altres entitats de la ciutat, per tal que es fessin seu aquest projecte
. Però més enllà de l’element cojuntural del procés sobre l’Ateneu, perquè és bàsic que les entitats de la ciutat es coneguin entre elles, que tinguin mecanismes de coordinació que els permetin, no només intercanviar informació sinó, com deia el company Jaume Sans ahir durant el debat, organitzar-se ràpidament per respondre davant amenaces que pugui patir la ciutat, o per plantejar temes que les afecten a totes. Una xarxa associativa compacta, que l’administració local s’encarrega d’intentar desarticular mitjançant el clientelisme de les subvencions, que lliga de mans i peus a algunes (que es deixen lligar) i ofega a les que tenen un pensament més crític. La veritat és que la trobada d’ahir pot ser la llavor d’aquesta xarxa imprescindible per a fer més forta la ciutat. Perquè com dic sempre, la ciutat no es construeix només des dels despatxos. De fet, la ciutat s’ha de construir des de fora, i des dels despatxos s’han de posar les condicions per tal que pugui ser així.
I ja som aquí…a 6 setmanes… amb una intensitat que cada cop creixerà més… Seguim!
I tot i que les setmanes acaben en diumenge, aquesta ha tingut el repunt dolç amb el dilluns de pasqua. Aquell en què als padrins i les padrines ens toca lliurar una mona als nostres fillols. I a nosaltres dos, a la Núria i a mi, era la tercera mona que ens tocava fer. Com sempre, feta a mà. I també com sempre, amb una figura representativa per algun motiu en concret. Aquest cop vam triar la figura de “El més petit de tots”, símbol de la lluita antifeixista i de la defensa dels drets dels treballadors i del poble de Catalunya.
Una escletxa a l'horitzó 