Setmana -8

I cau una altra setmana, a una velocitat trepidant. Setmana complexa emocionalment. Era previst que ho fos, per motius professionals (darrera setmana a la feina abans d’una aturada temporal de 2 mesos), però encara ho ha estat més per elements externs.

Dilluns, tarda intensa, amb sessió del Ple Municipal per començar. Un Ple en que hi havia diverses mocions, dues d’elles, però, impulsades des de la ciutadania. En primer lloc, la moció de la PAH, que demanava el suport a la ILP contra l’emergència habitacional i la pobresa energètica. Com sempre, concentració a la porta de l’Ajuntament abans, moment esplèndid per intercanviar impressions amb els companys i companyes de la PAH amb qui, per diversos motius, no puc compartir tan el dia a dia com abans. A dins del ple, gran intervenció des del públic per part del company Toni Vizuete. Entre els grups municipals, trifulca preelectoral, previsible amb un tema tan sensible com el de l’habitatge. De quan assistia als plens per escoltar i aprendre d’en Josep Maria Cervelló, vaig recordar que des d’Esquerra s’havia presentat feia alguns anys, una moció per sol·licitar la modificació de la llei hipotecària per tal que contemplés la dació en pagament (Punt 2 de l’ordre del dia del Ple de 21 de febrer de 2011). Llavors, algunes forces polítiques municipals no sabien de què se’ls parlava…sort que la feina incansable de la PAH i altres agents han aconseguit situar aquesta qüestió com a central en el debat públic.

Foto: Plataforma de Marianao contra les antenes de telefonia mòbil

En una altra moció, el Ple va debatre sobre la ubicació d’una antena de telefonia mòbil al terrat d’una finca de Marianao. Fa uns dies vaig participar d’una assemblea a l’Associació de Veïns de Marianao-Poblet on es va parlar d’aquesta situació. L’actual llei de Telecomunicacions estatal, aprovada amb els vots de PP, PSOE i CiU al Congrés de Diputats, ha convertit el mercat de les antenes de telefonia mòbil en la llei de la selva. Una companyia pot acordar directament amb una comunitat de propietaris, a canvi d’una quantitat econòmica i sense cap mena de veu ni vot per part de l’administració local, la instal·lació d’una antena d’aquestes característiques amb el pressumpte perill que pot comportar per a la salut de les persones, producte de les radiacions. Nosaltres sempre hem estat sensibles a aquesta qüestió, i així ho vaig recordar a l’associació de veïns, impulsant el Pla Especial d’Antenes quan èrem a l’oposició, pel 2005. Allà vam treballar per aconseguir un consens sobre la ubicació de les antenes, amb diversos agents (associacions de veïns incloses). Un pla que fixava uns límits clars en la ubicació de les antenes, i n’obligava a la col·locació en sòl públic, fet que comportava que els ingressos provinents de l’operadora telefònica en qüestió anessin a parar a la tresoreria municipal, permetent altres inversions. L’intent de desplegament no va fructificar pel trencament del consens sobre les ubicacions concretes, i l’aprovació de la nova llei va acabar de rematar l’intent de regular aquesta qüestió. En el moment actual, doncs, queda reclamar la modificació de la llei perquè els ajuntaments puguin dir-hi la seva, perquè es tinguin en compte els estudis científics al voltant de les radiacions electromagnètiques, i es busquin les fòmules per tal que hi hagi un bon servei als usuaris, sense riscos per a la seva salut.

Després del Ple, en què hi va haver altres qüestions que podreu consultar quan l’acta estigui penjada……. vam assistir a la presentació, per part del diari El Llobregat, d’una enquesta d’intenció de vot a nivell comarcal. Una enquesta que planteja un autèntic tsunami de Ciutadans sense ni tan sols conèixer a quants municipis de la comarca es presentarà, igual que amb Podemos. Curiós, si més no. Algunes coses que poden marcar tendència, però força agafades amb pinces, sota el meu punt de vista.

Dimarts… dia fatídic. La notícia de l’accident d’avió amb 150 persones a bord a Barceloneta de Provença. D’aquelles notícies que et glacen la sang i que et fan donar voltes sobre les prioritats de la vida. I que, amb el pas dels dies i de les informacions de la investigació, et fan reflexionar sobre la condició humana. I també sobre la manera de tractar les notícies per part d’alguns mitjans i alguns periodistes en concret. Cap mena de pudor en fer girar les notícies al voltant del dol de les famílies, violant i volentant la intimitat de les víctimes i els qui les estimaven. Una notícia que, com a mínim sota el meu punt de vista, ha marcat l’estat anímic del País durant aquests darrers dies, portant-lo a la tristor i l’abatiment. Com si tots i cadascun de nosaltres tinguéssim una persona propera entre les víctimes. Perquè catàstrofes d’aquestes no deixen indiferent a ningú.

Dimecres…feina interna de planificació, organització i disseny de l’estratègia per aquestes vuit setmanes que queden fins el 24M. Quan la gent critica als qui ens dediquem a la política, no és conscient de la de sacrificis que fan moltes i molts amb vocació de servei públic. Coses d’aquelles que no es veuen però sense les quals, les que són públiques no serien possibles. Persones entregades, en el seu temps lliure, després de la seva jornada laboral, a construir un projecte polític per a millorar les condicions de vida de la gent. Això és una de les coses que més em fa estimar aquesta vocació, compartir-la amb les meves companyes i els meus companys.

Dijous, dia de pre-comiat a la feina. Precisament per poder exprimir les hores del dia al màxim aquests propers dos mesos, l’entitat a la qual treballo m’ha permès agafar dos mesos d’excedència professional. I dijous vaig gaudir de les bromes dels companys i companyes amb cartells escampats per tota l’oficina, i fins i tot al bar de referència per esmorzar, amb slogans de campanya còmics… Una divertida manera d’encarar una sortida que es preveu temporal, però que podria no ser-ho…qui ho sap!

Divendres, dia complicat per ser el darrer (emocionalment parlant), però també per adonar-me de lo atrapats que estem als mòbils. I és que per motius que no venen al cas, em vaig quedar sense mòbil durant 48 hores i, malgrat poder sobreviure (Sí, es pot!), la sensació que et falta alguna cosa important és ben curiosa. A la tarda, vam assistir amb el President de la Secció Local d’ERC, en Toni Vélez, a la presentació de la candidatura ICV a la ciutat. Un acte ben organitzat i exitòs en quant a assistència. Però un acte que, com tots als que vas d’una altra formació política, discrepes en alguns dels missatges que s’hi donen. Ara que ja s’ha presentat gairebé tothom, arriba el moment de confrontar les idees, i de fer-ho de manera democràtica. De donar els arguments a la ciutadania per tal que tingui tots els elements per prendre una decisió molt important. I us asseguro que en tinc ganes. Moltes ganes.

Dissabte dia d’aquells en que t’has de partir en 3. Matí de sessió de fotos a Barcelona per al cartell electoral. Una d’aquelles coses que toquen fer però que, per a una persona a qui li agrada poc el “postureo” com a mi, es fan una muntanya. Després, participar a la jornada que els Amics de l’Ateneu Santboià havien organitzat per continuar parlant sobre el model de gestió que ha de tenir el nou Ateneu, un cop finalitzada la primera fase del procés participatiu, al qual hem estat presents i actius aportant idees. Un espai molt interessant on pode debatre al voltant de les idees d’apoderament ciutadà, transformació cultural i social, lideratges col·lectius i tantes i tantes coses. L’Ateneu ha deixat de mirar al passat i mira cap a un futur realment engrescador, que ha de saber incorporar-se a la mentalitat de la gent de la ciutat com una cosa de totes i tots, per tal d’esdevenir el motor social i cultural que el centre històric de la ciutat necessita. I després de debatre sobre l’Ateneu, a Plaça Catalunya, des d’on feia unes hores, aquelles persones incansables de les que us parlava abans, estaven escoltant propostes de la gent per a construir el Sant Boi del futur. Realment el contacte directe amb la gent és d’aquelles coses enriquidores de la política, d’aquelles que més t’omplen. I les parades informatives, o com en el nostre cas, receptives d’informació i inquietuds, són una gran oportunitat.

I diumenge de carxofada. Avui hem aprofitat per trobar-nos la gent de la candidatura, fer-nos fotos, fer un vermut, comentar la jugada i passejar per una Rambla que avui sí, estava plena de vida. La crònica pública del nostre pas per la Carxofada la podeu trobar aquí, així que com aquest és el meu espai m’agradaria remarcar una de les coses que els hi he dit a la gent que m’acompanya en aquesta aventura. Els he dit que, en cadascun dels seus àmbits d’actuació i entorns, ja siguin personals, professionals o d’associacionisme, ells són el cap de llista d’Esquerra per a les eleccions. Que cap podrà explicar millor el nostre projecte que ells mateixos a la gent que tenen a prop. I que amb l’esforç de totes i de tots, de ben segur, que tindrem un gran resultat. Aquesta idea de 31 persones, arrenglerades una al costat de l’altra, on cadascú és protagonista i responsable de ser altaveu (però també ulls i orelles al seu entorn), és la que ens farà arribar lluny.

I per acabar…poder gaudir de la carxofada, aparcant per una estona l’activitat política, amb aquells que sempre hi són, els amics. Un petit plaer de diumenge que tanta i tanta gent ha gaudit avui a la nostra ciutat.

I fins aquí una altra setmana. A partir de demà, dedicació exclusiva a la ciutat, així que segurament el gruix de coses per explicar vagi creixent…haurem de sintetitzar més! 😛