Discurs per l’acte “2014:Decidim Llibertat” – 13 de juny de 2013 – Torre del Sol

Us deixo el discurs que vaig fer ahir, en l’acte que vam fer a la Torre del Sol de Sant Boi, on vaig intervenir després de la companya Lucia López, que ens va parlar, per damunt de tot, de la necessitat de compromís polític en moments com els actuals. I abans del President d’ERC, Oriol Junqueras, que va connectar amb un públic que va estar, els 40 minuts del seu discurs, totalment embadalit escoltant-lo…

Amb més calma, miraré de fer-ne una valoració política des de diferents vessants, perquè hi ha moltes coses a dir, sobre aquest acte… Però abans que res, deixeu-me felicitar i agrair la feina a tota la gent de la Secció Local d’Esquerra-Sant Boi, que van fer possible un escenari immillorable des d’on, els qui ens toca portar la veu, vam poder lluir la nostra millor cara.

——————————————————

Bona tarda a tothom, i gràcies per voler-nos acompanyar en aquest acte, que s’emmarca en la campanya ‘2014: Decidim llibertat’. Una campanya en què la gent d’Esquerra Republicana estem explicant per tot el país la necessitat urgent de poder decidir el nostre futur en llibertat.

Les casualitats del calendari han volgut que fem aquest acte avui, 13 de juny. Quan just fa 300 anys (i si vaig errat, Doctor Junqueras em corregeixes) va tenir lloc la Conferència de Cervera. Una trobada entre el comte de Königsegg, austriacista, i el marquès de Grimaldi, borbònic. La reunió, tenia per objectiu la preparació d’un armistici mentre es portés a terme l’evacuació de les tropes estrangeres acordada al Tractat d’Utrecht.

Aquella trobada va fracassar, va acabar sense acord… I a que no diríeu mai per què? Doncs perquè hi havia una condició sobre la taula que els representants borbònics van rebutjar frontalment: Que les llibertats catalanes fossin mantingudes.

Ironies de la vida, o casualitats del calendari, 300 anys després ens trobem aquí, fent un acte que es titula ‘2014: Decidim llibertat’. Evidentment, moltes coses han canviat en aquests tres segles. Però entre les moltes diferències que hi ha, m’agradaria quedar-me amb una especialment.

El 1713, els austriacistes s’adreçaven al seu enemic per negociar les condicions de la rendició. El 2013, els qui defensem les llibertats del nostre poble, adrecem el missatge a la nostra gent que és amb qui volem i hem de construir el futur. I evidentment no ho fem amb un missatge de resignació i encara menys de rendició. Sinó amb un missatge d’esperança.

I és que durant molts anys, els catalans i les catalanes hem intentat convèncer les institucions espanyoles que som una nació, que ens agradaria una mica més d’autogovern, o potser tenir quatre calerons més per gestionar… Però  després de molt de temps, massa, fent aquest paper sense ser escoltats, un tsunami va inundar els carrers de Barcelona l’11 de setembre. I va recordar-nos que no hem de convèncer a ningú d’allò que som. Que només cal que nosaltres mateixos ho tinguem clar, i que dibuixem cap on volem anar. Que hi caminem sense aturar-nos. Sense deixar-nos a ningú pel camí, però sense aturar-nos. Perquè depèn exclusivament de la nostra voluntat.

I cap on caminem? ‘M’agrada que em faci aquesta pregunta’, que diria aquell… Per començar, caldrà que caminem allà on decidim entre tots i totes. I en aquesta excursió apassionant, com sempre, hi ha diversos tipus de caminants, diversos ritmes.

D’entrada, n’hi ha que no tenen cap intenció de caminar, que ni tan sols reconeixen que el camí existeixi. Els típics que diuen que aquest camí no porta enlloc. Que caminarem molta estona i la única cosa que aconseguirem serà cansar-nos, perquè haurem d’acabar fent mitja volta i penedint-nos de l’excursió. Són els qui diuen que no tenim ni dret a caminar, en el fons perquè no els agrada cap a on anem. Però nosaltres seguim, perquè malgrat les incerteses i les pors, hem decidit ser valents i explorar tots els camins possibles.

D’altres, accepten que hi ha camins. De fet, però, només un camí restringit. D’aquells que has de demanar permís al propietari per travessar-los. Són els qui diuen que en tenim dret, però com que tampoc els agrada la destinació, s’obsessionen en què ens cal autorització. Consideren que encara hem de dedicar més esforços i temps a convèncer les institucions espanyoles. Que sense el seu “sí” no tenim dret a anar per segons quins camins. Però nosaltres seguim. Perquè ja ens hem cansat de demanar permís, d’intentar-nos fer entendre i que ens tanquin les portes als morros.

N’hi ha d’altres que estan disposats a caminar, malgrat no tenir massa clara quina és la destinació. Són aquells que no posen limitacions a la democràcia, però que no plantegen un final de trajecte perquè no saben quin és. O perquè els hi fa por dir-ho. I que sobretot, d’entrada, no sembla que pensin fer gaire per desbrossar el camí.

I després estem els qui, com cantaria en Lluís Llach, “caminem per poder ser…i volem ser per caminar”. Perquè no hi ha ningú que ens pugui barrar el pas si hem decidit explorar-ho tot, ni tampoc tenim por dels congosts que poden semblar estrets. Perquè sabem que el camí valdrà la pena. Però que la valdrà, sobretot, si el fem tots plegats. I perquè, a més, estem convençuts que la destinació s’ho mereix.

I quina és o ha de ser aquesta destinació? Per nosaltres, està clar…no des de l’11 de setembre passat, sinó de sempre. Volem construir un nou país. Però el que de veritat ens importa és que volem compartir amb la nostra gent, els nostres veïns i veïnes, aquest procés de construcció col·lectiva. Perquè volem un nou país, sí, però que sigui de tothom i per a tothom. I només serà possible si ens hi impliquem tots i totes.

Aquesta idea de construcció col·lectiva del futur és la que fa fort el projecte independentista a ciutats com Sant Boi, a comarques com el Baix Llobregat. En contra de la opinió de la majoria, el Baix Llobregat no és un lloc especialment complicat per a ser independentista i no hem de recórrer a un passat mític de pagesos alçats per a justificar-ho. Bona part de l’ independentisme modern neix aquí, en relació directa amb contextos de gran dinàmica social, de mobilitzacions, de compromís. No és un independentisme d’exaltació de sentiments, sinó que és un independentisme popular, que expressa la necessitat d’un projecte polític inclusiu, d’equitat i de justícia social.

Treballar per la república catalana des de Sant Boi, o des del Baix Llobregat, és fer-ho des d’un lloc d’avançada, no pas des d’una trinxera. És fer-ho des d’un espai obert que creix en funció de la implicació social. I és en base a aquesta implicació que farem més gran la majoria social per la independència. Una majoria social que es decidirà en ciutats com la nostra. En comarques com la nostra.

Perquè la idea d’una república catalana no ha nascut a la Catalunya profunda, és una idea de modernitat i té el seu pinyol més dur a la Barcelona metropolitana. És cert que per la complexitat social del nostre entorn algunes forces polítiques, tant a la dreta com a l’esquerra, han volgut fer reductes identitaris, canalitzant els sentiments del lloc d’origen o el rebuig a la diferència, i que ara ja anuncien que els utilitzaran per a finalitats partidistes contra el dret a decidir i l’expressió de la sobirania de Catalunya. Però cada dia que passa més canvien les coses i més diversa i plural es fa la base.

Fa ja uns anys, en un ple de l’ajuntament, es va voler acusar a Esquerra de ser un partit amb unes mires molt curtes i nacionalistes. La nostra resposta va ser ensenyar una papereta electoral i assenyalar, que de tots els partits que es presentaven, la nostra llista era la més equilibrada pel que feia a santboians “de tota la vida”, amb gent vinguda de fora i fills de les immigracions que van multiplicar en pocs anys la població de la nostra vila. El nostre és i ha estat sempre un projecte per a tothom, de futur, que mira més on anem que d’on venim. Que posa en el centre de tota legitimitat la voluntat del poble expressada democràticament.

No cerquem adhesions incondicionals, ni conversions miraculoses. Si creix al nostre voltant l’objectiu de la república catalana és com a conclusió política basada en el compromís social. Com una oportunitat històrica col·lectiva que ha de jugar a favor de la gent treballadora i d’un model de país més social i democràtic.

Un procés de construcció col·lectiva que també volem fer en clau estrictament local. Perquè considerem que, davant la construcció del nou país que està per venir, tenim la oportunitat de construir també un nou Sant Boi. Amb idees noves. Amb altres maneres de fer. On, com deia, no importi d’on venim o què representem. Sinó on volem anar.

Un nou Sant Boi que demana néixer per l’esgotament del model actual. Un model caducat, obsolet, fruït de la inèrcia de més de 30 anys de govern dels mateixos. Un model que va ser molt profitós a l’inici, quan la ciutadania reclamava a les seves recuperades institucions democràtiques que es resolguessin problemes estructurals. Ordenació de la ciutat. Clavegueram. Asfalt als carrers. Enllumenat públic. Equipaments.

Però un model que, com tot el que perdura massa, ha perdut la seva essència. Amb el temps, la ciutadania va anar lliurant el seu poder als representants polítics, desvinculant-se de les decisions que els afectaven. I els representants polítics, sovint es van prendre aquesta delegació com un xec en blanc. Oblidant que les 25 persones que hi ha a l’Ajuntament són els nostres representants. I no nosaltres els seus representats. Que els camins que ha de prendre la ciutat els hem de definir entre tots, perquè d’això es tracta quan diem que la sobirania resideix en el poble.

Des d’Esquerra sempre ho hem tingut molt clar. Som conscients que les ciutats no es construeixen des dels despatxos. Sinó al carrer. Acompanyant la nostra gent en els seus problemes. Perquè també són els nostres problemes. Perquè nosaltres, encara que ens dediquem a la tan criticada vocació de la política, també som gent. Ciutadans i ciutadanes que també hem de tancar botigues o petites empreses, que també ens quedem a l’atur, i que tenim hipoteques o lloguers que no podem pagar. Persones que també patim si l’escola dels nostres fills, o germans o cosins no pot acabar les obres perquè no hi ha diners o voluntat política per fer-ho. I precisament per això fem política. Per resoldre els seus problemes, els nostres problemes.

I ho portem fent des de fa molts anys. I ho fem des de la permeabilitat. Perquè les ciutats, no es construeixen d’esquenes a la gent, en base a un programa tancat que es sotmet a votació cada quatre anys. Perquè les ciutats són dinàmiques, i així han de ser les polítiques que les gestionin.

Recordo que, quan la legislatura passada, els companys Josep Maria Cervelló i Enric Garcia formaven part del govern de la ciutat, no els agradava parlar de participació ciutadana. Sempre deien que calia passar de la ciutat participada o participativa a la ciutat deliberadora, aquella que no només consulta a la ciutadania, sinó que hi debat conjuntament i que, a la vegada, fomenta el debat en el sí de la pròpia ciutadania.

Amb aquesta mentalitat vam treballar durant 4 anys al govern, com abans ho havíem fet des de l’oposició i des del carrer. Debatent amb la gent. Apoderant-la. Apoderant-nos mútuament, de fet. I així, per exemple, es van crear comissions als carrers del Barri Centre per definir com havien de ser les obres que hi havia. Comissions on, lluny de les 15 persones que participaven als Consells de Barri habitualment, hi van participar més de 500 veïns i veïnes.

O també des de Medi Ambient, on a banda de tota la recuperació i habilitació d’espais naturals dels qui ara gaudim molts de nosaltres, es van acabar les subvencions pel simple fet de ser una entitat. On calia que hi hagués un projecte que, a banda de ser interessant, tingués un rèdit per a la ciutat, per al conjunt de la ciutadania, i no només per a l’entitat que l’organitzava.

I no només vam incidir en les àrees que gestionàvem directament nosaltres. Sinó que vam establir una dinàmica al govern municipal que, dos anys després de la nostra marxa, s’està esvaint de nou. Per exemple fixant unes trobades per passar comptes inusuals fins llavors (i inexistents de nou des que vam deixar de ser al govern). Una cosa similar al que fa l’Oriol com a alcalde de Sant Vicenç amb les seves audiències públiques.

O establint un full de ruta clar, i executant-lo mentre vam poder, per recuperar l’Ateneu Santboià. I fer que, a banda d’esdevenir un equipament públic, es plantegessin escenaris de gestió compartida amb les entitats. Escenaris que tampoc havien passat pel cap dels qui havien governat tota la vida amb pànic a la capacitat d’autoorganització de la gent.

I finalment, però no menys important, aportant una visió estratègica sobre la ciutat, centrada en els seus recursos humans, socials, culturals i ambientals. Una visió a llarg termini, que no pensés en les properes eleccions. De fet, dos anys després de deixar les nostres responsabilitats al govern, encara s’estan obrint serveis i equipaments dissenyats per nosaltres. Projectes que vam omplir de contingut i que, davant l’escanyament dels pressupostos municipals, vam saber trobar finançament extern. Si ens hi parem a pensar, són les úniques inauguracions que s’estan fent en aquest mandat.

Prenent aquest testimoni, aquestes maneres de fer i d’entendre l’acció política, però amb energies i cares renovades, és com volem construir aquest nou Sant Boi. Ara, un altre cop, ens toca aixecar-ho des de fora de l’Ajuntament. Però al revés del que puguin pensar alguns, no és un espai en què ens sentim incòmodes. Tot el contrari.

Ens encanta ser uns més. No destacar per sobre de ningú. Treballar de tu a tu amb aquells amb qui compartim preocupacions, però també il·lusions i esperances. Amb la gent que s’estima la ciutat perquè, per damunt de tot, s’estima la gent que hi viu. Com nosaltres. Perquè la gent que hi viu sou els nostres veïns i veïnes, les nostres famílies, els nostres amics.

La gent d’Esquerra a Sant Boi som una gent il·lusionada en poder ser palanca d’aquest canvi que necessita la ciutat. El nostre compromís polític no és eteri, ideològic o només preocupat per un país genèric, sinó que comença aquí, arrelat localment perquè la nostra vida quotidiana i les nostres relacions veïnals són el motiu per fer política, són la font de tot. Creiem que sense compromisos concrets i localitzats en el lloc, la política només és pura xerrameca.

I amb aquesta idea us animem a ajudar-nos. No a nosaltres com a gent d’Esquerra. Sinó a tots plegats com a santboians i santboianes. Apoderant-nos mútuament. Barrejant-nos. Enriquint-nos. I construint una alternativa que parteixi d’aquests valors. La proximitat, el compromís i l’estima per la ciutat i la seva gent.

Una alternativa real, que vulgui construir la ciutat projectant-la cap al futur. Sense pensar en el curt termini. Sense preocupar-nos per les cintes que tallarem ni les fotos que ens farem durant quatre anys. Sinó pensant la ciutat dels nostres fills i filles. Perquè és la única manera de fer coses grans, coses importants.

I, per damunt de tot, prenent consciència que fer que les coses vagin en una determinada direcció és a les nostres mans. A les de tots i totes. Sabent que cal sumar, i sumar, i sumar per trencar amb les inèrcies de 30 anys del mateix. Però també confiant en que qualsevol inèrcia es pot trencar.

Com la inèrcia que vam trencar els dos milions de persones que vam ser al carrer per la Diada. La inèrcia de l’autonomisme i d’un immobilisme que ens feia més mal que bé.

Una inèrcia negativa que hem aconseguit aturar, però que ara cal revertir, empenyent cap a un futur esperançador. Una empenta que dependrà de tots i totes, i que ens tindrà, a la gent d’Esquerra i al seu President al capdavant, deixant-nos-hi la pell.

Amb tots vosaltres, l’Oriol Junqueras!