Situar temes, generar contradiccions…Avançar

La política, com la vida, està plena de contradiccions. Moments en què s’ha de triar un camí o un altre i s’ha de fer en conseqüència i consonància amb allò que passa al teu voltant, però sense desviar-te dels teus principis bàsics i les teves línies estratègiques. Tot per avançar. I no es pot mirar només el curt termini. S’ha de tenir visió global i una mica de memòria.

Aquest post no preten ser un treball històric acurat (entre d’altres coses, perquè no sóc historiador), però si que l’estructuraré a partir d’una sèrie de dades i elements que han transcorregut al llarg dels anys, en els quals crec que ERC ha tingut un paper essencial per diversos factors. Des de la situació de temes clau en l’agenda política, fins a la generació i el destapament de contradiccions dels qui es volien entendre amb Espanya, tot amb un objectiu clar. Fer avançar el país pel benestar de la seva gent.

Tampoc preten ser un text molt objectiu, i espero no caure en l’autocomplaença. Òbviament, les valoracions sobre cada etapa que descric són totalment personals, que per això aquest és el meu espai. Però sí que crec que aquí hi pot haver una bona font d’arguments del nostre camí fins on som ara i de perquè tornem a demanar la confiança de la gent en l’actualitat.

Feta aquesta intro, anem enrere…

Després de la dura tasca de manteniment de les institucions catalanes a l’exili, amb els Presidents Companys, Irla i Tarradellas; el 1977 ERC no va poder participar amb les seves sigles sola (ho farà en coalició) perquè no és un partit legal. Això es deu a que, a diferència d’altres, no accepta la monarquia parlamentària com a sistema ni el Rei com a cap d’Estat. Tan senzill d’entendre com que ERC volia restaurar el règim anterior a l’alteració de l’ordre democràtic que va suposar el cop d’estat de Franco, la República, i no instituir un règim designat pel dictador.

El 1978, en el debat sobre la Constitució Espanyola, aquest text al que apel·len ara des de les Espanyes per a blindar la indissoluble unitat de la pàtria (de la seva, és clar, la nostra l’esquartera aquest mateix text), ERC va ser l’únic partit català que va proposar que s’hi inclogués el Dret a l’autodeterminació dels pobles. En no ser acceptats aquest i altres elements, el partit va fer campanya activa pel NO. Cal recordar que, en aquells moments, ERC no es definia com una organització independentista, però com a republicans, no s’entenia que es pogués limitar aquest dret i, així, posar traves als anhels de llibertat nacional que pogués tenir el poble català en el futur.

El 1980, amb el reestabliment del Parlament de Catalunya i les institucions pròpies, una ERC amb una representació petita va decidir (apel·lant a la voluntat majoritària de la ciutadania des d’una òptica clarament republicana) acompanyar la força més votada i el President Pujol en els primers anys de l’autonomia, per tal de construir estructures institucionals pròpies imprescindibles per al nostre desenvolupament. Es tractava de fer coses tan importants -com quotidianes ens semblen avui-, com ara uns mitjans de comunicació públics, un sistema educatiu propi amb el català com a llengua vehicular i un cos de seguretat propi, entre moltes altres coses. Aquesta aposta, i segurament molts altres factors, van tenir un cost electoral força elevat per ERC (de 14 a 5 diputats). Però també cal dir que van ser uns anys molt profitosos pel què fa referència a la construcció de la Catalunya que coneixem ara i, sense els quals, segurament no seriem on som. 

El 1989, el Parlament aprovà a proposta d’ERC la primera de les resolucions que el Parlament de Catalunya ha aprovat sobre el dret a l’autodeterminació del poble català. En aquella ocasió, es deixava clar que els i les catalanes no renunciaven a exercir aquest dret i que es podria “adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric”. El 1991, 3 diputats independentistes es quedaven sols al Parlament defensant el dret a la Independència política de Catalunya. Debats situats, en franca minoria, però que seguien obrint camí.

Aquell inici de dècada dels 90, amb un partit que s’anava engrossint de militància i quadres provinents de l’esquerra independentista, ERC assumeix els Països Catalans com a marc de referència nacional. A la vegada, es comença a plantejar una estratègia que té com a primera fase la reivindicació del Concert Econòmic, i inicia una campanya d’explicació del per què era necessari que gestionéssim tots els nostres recursos. Es comença a parlar (amb pocs mitjans propis i poques simpaties entre els de masses) de conceptes com Espoli, Balances Fiscals… Sí, fa 21 anys. Al 1992, amb un missatge prou explícit “Cap a la Independència”, ERC es converteix en la tercera força política del país. Sembla que el camí engegat comença a donar els seus fruïts.

Però un altre procés de renovació traumàtic, molt més que l’anterior, deixa el partit tocat i situat en una travessa del desert molt complexa, migrat de recursos i desplaçat de la centralitat política pels pactes del Majestic entre CiU i PP. En aquest context, ERC comença a plantejar la necessitat d’una reforma de l’Estatut, bo i sabent que no era l’objectiu final del partit però que era una proposta que podia permetre l’avenç en matèria d’autogovern necessari i que podia gaudir d’un bon consens. A més, es comença a configurar com una força política que vol esdevenir majoritària en l’espai del centre-esquerra català. L’independentisme assumeix que ha de fer el salt de debò a les institucions i que ha de tenir vocació majoritària i de govern, que és des d’on es transformen les realitats.

El 2003, tenen lloc unes eleccions centrades en la reforma de l’Estatut, assumida la seva necessitat per part de les principals forçes polítiques arran de l’impuls d’ERC. Amb un partit rearmat ideològicament i un lideratge sòlid, ERC irromp de nou amb força en el panorama polític i, recollint de nou el sentiment majoritari, opta per permetre l’alternança política després de 23 anys de governs de dretes, amb l’objectiu de lligar el PSC a una reforma ambiciosa de l’Estatut que encaminés el país cap a l’Estat propi. Després d’això, s’aposta al Congrés de Lleida de 2004, per acompanyar el suposat projecte federal del PSC, sabent que difícilment reeixirà, per la poca voluntat descentralitzadora de l’Estat, governi qui governi. El que sí que s’engega segur, és un llarg camí de destapar contradiccions entre els qui s’anomenaven federalistes i d’obligar l’autonomisme a moure fitxa per no veure’s superat.

El 2005, s’aprova un Estatut força ambiciós, amb elements troncals proposats per ERC, que és retallat en un pacte de mitjanit a la Moncloa entre Artur Mas i Zapatero el gener de 2006. El febrer d’aquell any, tindrà lloc la primera manifestació multitudinària pel dret a decidir, a la qual només ERC dóna suport com a força política parlamentària. Tot i això, ERC proposa votar NO a l’Estatut retallat (després d’un procés excessivament dubitatiu) i els resultats són, si no pobres tenint en compte el rodet mediàtic, escassos. En aquella campanya es va explicar que l’Estatut que havia quedat no satisfaria les necessitats dels ciutadans i ciutadanes pel què fa a disposició de recursos econòmics que garantissin un estat del benestar, però tampoc pel què fa a l’ambició nacional. Un cop més, s’apuntava a una contradicció clara amb la que es trobarien els qui van vendre que aquell Estatut era la panacea.

L’any 2006, eleccions, i ERC torna a formar part del govern, donant una forta càrrega simbòlica al fet que l’independentisme feia president de Catalunya una persona no nascuda aquí, deixant clar que el nostre independentisme era de destinació i de voluntat, no d’orígen ni llengua pròpia. Una decisió segurament no gaire compresa però que pretenia seguir arrossegant el PSC, davant un Estatut que ja naixia amenaçat pel Tribunal Constitucional, cap a posicions més nacionals i no tant sucursalistes. Era el darrer intent de que volguessin esdevenir l’esquerra nacional del país o de que les seves contradiccions els acabessin matant. Podriem dir que la seva situació actual deixa clara quina ha estat la resolució d’aquest conflicte.

El 2010, amb la sentència del constitucional, Òmnium convoca la gran manifestació del 10 de juliol, encapçalada pel lema “Som una Nació. Nosaltres decidim“. Una manifestació a la que, convé no oblidar el fet, ni els perquès, sí que va assistir el President de la Generalitat, el català d’origen andalús José Montilla. Alguna cosa hi deuria tenir a veure la presència d’ERC al govern, malgrat l’esbroncada que s’emportà i haver de marxar per potes. Enmig de tot aquest procés polític, mobilització ciutadana sense precedents a través de les consultes sobre la independència, deixant clar el suport creixent a l’estat propi.

A finals d’aquell any, noves eleccions al Parlament, i ERC, després de dues escissions i un nou relleu traumàtic, perd la meitat de l’electorat tot i portar un missatge ben clar que volia recollir l’esperit del 10-J i de les consultes. “Referèndum per la Independència”. Òbviament, l’accelerament de les contradiccions que forçavem als altres també ens en generaven a nosaltres i en vam pagar un preu molt alt en termes electorals.

Però, tot i que 20 anys després que ERC comencés la campanya pel Concert, les eleccions de 2010 es van centrar en la voluntat de la majoria de l’arc parlamentari de fer una reformulació del sistema de finançament en la línia del Concert Econòmic. De fet, va ser la proposta estrella de la força política més votada. I, un cop més, ERC es va posar al servei de la majoria dient que acompanyariem en aquest procés al govern, però que sí no funcionava, demanavem que ens acompanyessin a nosaltres en el camí indeturable cap a l’estat propi.

I som al cap del carrer. Amb un concert econòmic mort abans de néixer. Amb 2 milions de persones al carrer darrere una pancarta explícitament independentista. Sense el President al capdavant. Amb la configuració de dos blocs polítics més o menys clars (alguns haurien d’acabar de definir-se, però tot arribarà), un de sobiranista, que vol avançar cap a l’estat propi, i un d’unionista, que s’empesca mil fòrmules (polítiques o militars) perquè no marxem. I amb un Parlament de Catalunya que ha aprovat que, en el proper mandat, s’ha de fer allò pel que nosaltres ens vam presentar a les eleccions de 2010.

Podriem dir, doncs, que en la mesura de la nostra força institucional hem fet allò pel que ens vam presentar. “Referendum per la Independència”. De fet, nosaltres l’haguéssim fet aquesta legislatura passada, ja, si haguéssim tingut la majoria. Però com que no l’hem tingut, hem acompanyat la majoria autonomista fins al mirall de les contradiccions i, empesa per tot un poble en moviment al darrere, s’ha vist forçada a assumir que la única via d’entendre’ns amb Espanya és la del bon veïnatge, de tu a tu, d’igual a igual.

És per això que, sense creure’ns millors que la resta, podriem fer un balanç objectiu de que, amb els nostres errors i defectes, amb les nostres crisis i patacades, en els moments més dolços o els més amargs, hem fet el que d’un partit republicà s’espera. Que defensi les seves conviccions, a la vegada que es posi al servei del que la majoria del país espera d’ell. I, de manera lenta però segura, fent això i evidentment no sols, hem arrossegat el país i hem convertit allò que era una minoria en una majoria. A partir de situar els temes a l’agenda, de generar contradiccions i de fer créixer els consensos.

I hi ha esperança. Esperança en un partit rearmat ideològicament de nou i amb un lideratge fort. I només demanem a la gent confiança. Confiança en que, si tot allò que hem anat plantejant durant aquests 35 anys que he repassat (menys breument del que esperava), ha anat succeint, és perquè tenim les idees clares i un projecte polític sòlid, amb una estratègia definida i una capacitat d’adaptació a tot tipus de circumstàncies que 81 anys d’història avalen.

I finalment, perquè si hem acompanyat a tothom en els seus projectes d’entesa amb l’estat espanyol, evidenciant les contradiccions, ens agradaria que tothom ens acompanyés en el camí de l’estat català, ara que tothom n’ha assumit la necessitat. No necessàriament per liderar-lo, sinó com a mínim per a poder-ne ser agents actius i amb capacitat de condicionar. Perquè a més de construïr un Estat, volem construir-lo al servei de la majoria de la ciutadania, per garantir el seu benestar i la igualtat d’oportunitats, factors dels que, no en tingueu cap dubte, parlaré en propers posts.

Anuncis