Prendre partit

La situació que ha generat la manifestació de la Diada, la d’un País que ha oblidat l’autonomisme i s’encamina cap a la Independència, està desembocant en allò que havia de passar, que tothom, aquí i allà, prengués partit. Sense necessitat d’arribar a la fractura com amenacen alguns, per a concloure el procés és imprescindible que tothom es posicioni en un dels dos blocs que s’estan definint. O unionisme, o independentisme. Així de senzill.

I en aquest escenari, ens trobem de tot. Més enllà de la franja, res de nou. Tenen clar que no ens poden deixar marxar perquè no poden viure sense xuclar de la nostra mamella. I ho diuen des de la dreta i des de l’esquerra. Des del govern i des de l’oposició. Des dels partits grans als partits petits. I des de la “jefatura del estado”, és a dir, el Rei, amb un comunicat que no diu res d’imprevisible, tenint en compte dos factors. El primer, obvi, la preocupació per l’esmicolament del seu Regne. Perdre una part del seu territori, una de les zones més riques, no faria sinó debilitar l’Estat econòmicament i política davant Europa, el món i els mercats. El segon, de més recorregut. La por a que la constitució de la República Catalana faci créixer el republicanisme a Espanya i desemboqui, com no pot ser d’una altra manera al s. XXI, en el final de la monarquia. Una monarquia que, convé no oblidar mai, prové directament del franquisme, amb un Rei assenyalat a dit pel dictador. Un Rei de qui, ni que sigui per això, no li hem d’acceptar cap mena de lliçó sobre democràcia, majories i minories, o objectius col·lectius.

I a casa nostra, posicions per a tots els gustos. Evidentment, les organitzacions polítiques independentistes, amb matisos estratègics o tàctics -i també d’imatge-, satisfetes per la situació en la que ens trobem. Hem aconseguit, després de molts anys, situar la independència al centre del debat polític. I ara ens hem d’encarregar de seguir fent créixer la majoria social explicant com serà la República Catalana que volem. Per un altre costat, l’espanyolisme, optant per l’amenaça de fractura i per pintar el procés de massa complex i amb tants entrebancs que ens haguem de fer enrere. Com si no ho sabéssim, que construir un estat no és fàcil.

I les que tradicionalment s’han situat a l’autonomisme, començant a posicionar-se, però sense fer el salt definitiu. A un costat Convergència. Fent més gestos que mai en favor de l’estat propi, però amb el dubte de si és per convicció, perquè es veuen superats pels esdeveniments, o per tapar les destralades que estan donant al ja minso estat del benestar…Veurem què passa després de la famosa reunió amb en Rajoy o què hi diuen els poders econòmics i mediàtics que, com La Vanguardia de diumenge, ja apuntaven a que l’empresariat demanava al President que segueixi amb el pacte fiscal…

A l’altra banda el PSC. Un partit que, tibat per Esquerra durant el període 2003-2010, havia fet passes impensables en l’aspecte nacional, com la reforma de l’Estatut o l’assumpció de la immersió lingüística com a eina imprescindible per l’educació i la cohesió social. Un partit que, abandonat als designis del PSOE, ha optat per convertir-se en residual a Catalunya, enlloc d’intentar ser l’esquerra del País. Després d’aquest cap de setmana, amb la tradicional Festa de la Rosa que celebren a la comarca, ja queda clar per què opten com a partit. Se situen clarament al front unionista, assegurant que els tindrem davant. Ja m’ho esperava. Caldrà veure què fa el sector “catalanista”, però hauran de fer alguna cosa. Perquè si no es mouen ara, semblaran com els federalistes a Espanya: que no existeixen, que són els pares.

I finalment, trobem a Iniciativa defensant el dret a decidir, aquest cop també el del poble català. Una aposta còmoda en el moment actual, però que té una data de caducitat. La data serà l’inici de la campanya electoral pel referèndum d’autodeterminació. Allà ja no s’hi valdrà dir que estan perquè la gent pugui decidir lliurement. Caldrà mullar-se i prendre partit. Sincerament, espero que ajudin a la construcció de l’estat propi, ni que sigui perquè plegats, amb l’independentisme d’esquerres, poguem evitar que la dreta se’l construeixi a mida.

Però a banda dels partits, tenim la societat civil. Han d’anar prenent partit els sindicats, les patronals i els col·legis professionals. Els moviments socials, tan actius els darrers temps davant les conseqüències de la crisi, també. I davant els dubtes sobre si amb un estat propi hi hauria més justícia social, una resposta clara: Si deixem el procés a mans de la dreta, segur que no. Però si hi participem tots, en un procés més engrescador que cap altre en el món polític, com és la construcció d’un estat propi, segur que farem una República Catalana justa i on tothom tingui les mateixes oportunitats.

Així doncs, a seguir sumant i prenent partit!

Anuncis

Defensem la Terra. Discurs pronunciat a l’acte d’ERC-Sant Boi l’11 de setembre.

Amb aquest post estreno el bloc. Però no és un post convencional, pensat i escrit per al bloc, sinó que es tracta del discurs que vaig pronunciar, en nom d’ERC a Sant Boi, a l’acte polític que, com cada any, vam organitzar per la Diada als peus de la tomba de Rafael Casanova.

————–

Bon dia a tots i a totes, i benvinguts un any més a l’acte de commemoració de la Diada Nacional de Catalunya que organitzem des d’Esquerra a Sant Boi. Un dels nostres actes més tradicionals i, si m’ho permeteu, un acte de referència a la ciutat i la comarca des de fa molts anys.

Com bé deia la Teresa, aquest és un lloc carregat d’història, com ho és també la nostra ciutat. Però sembla que no a tothom li interessen segons quines parts de la història. Ens va costar Déu i ajuda que el Museu de Sant Boi dediqués un espai a la figura de Rafael Casanova i la guerra de successió. I ara que no som presents a l’Ajuntament, veiem com s’oblida una efemèride tan important com el centenari del descobriment de la seva presència a la ciutat. Un fet que, no ho oblidem, fa que Sant Boi es converteixi en un dels centres del País per la Diada. I com que no volem que torni a passar que la nostra ciutat s’oblidi de commemorar determinats episodis. I com que no ens acabem de refiar gaire de que l’equip de govern ho tingui en compte. Volem llençar un missatge a tota la societat civil santboiana, per tal que s’organitzi des de ja mateix en una Comissió que prepari, pel 2014, una agenda d’actes de commemoració dels 300 anys de la guerra de successió. Una agenda d’actes que ha de fer de Sant Boi, pel seu pes històric i simbòlic, un referent en la celebració d’aquests 300 anys.

Dit això, sabeu que aquest és un acte que serveix, habitualment, per fer balanç del curs anterior, després de la reflexió pausada de les vacances, i per fixar el rumb pel curs que s’enceta. Però a ningú se li escapa que aquest estiu, tot i donar-nos distància i un cert marge de descans, no ha estat precisament pausat. Els esdeveniments es precipiten en molts fronts diversos, i nosaltres hem d’estar amatents a tots ells i intentar no descuidar-ne cap.

Com haureu vist als cartells que us convidaven a ser aquí avui, “Defensem la Terra” és el missatge que hem triat per a la Diada d’enguany. Creiem que defineix, de manera molt clara i entenedora, el que volem dir avui aquí i, per extensió, el que marcarà el nostre rumb durant aquest proper curs polític. Anem a pams.

Si sortiu aquí fora, a la plaça de l’església, i mireu des de la balconada que hi ha al final, veureu als vostres peus una part del Parc Agrari i del Delta del Llobregat. Un espai d’una riquesa natural, cultural i productiva immensa, a les portes de Barcelona, com no té cap altra ciutat del món. Un espai actiu, on més de 1500 famílies viuen de la producció agrícola, abastint les llars dels més de tres milions de persones que vivim a l’Àrea Metropolitana, i fent-ho amb producte de qualitat i proximitat, elements tan valorats els darrers temps. Un espai viu, on centenars de persones passegen, a peu o sobre rodes, per uns paratges als quals durant molts anys hem donat l’esquena però que hem anat recuperant pel gaudi i el benestar de tots.

Aquest espai, sempre sotmès a la brutal pressió urbanística i d’infraestructures que suposa ser la porta sud d’una capital com Barcelona, ha viscut aquest darrer curs un embat històric amb el projecte d’Eurovegas sobre la taula. Un projecte que no només pretenia desfigurar el nostre entorn natural, sinó que ens volia ancorar en un model econòmic basat en l’especulació i el totxo en primer terme, per acabar portant-nos a un meravellós món de llums de neó, edificis gegants, gent disfressada d’Elvis Presley o Isabel Pantoja casant-se i gent buidant-se les butxaques de manera malaltissa a les màquines o les ruletes. I tot en nom d’uns suposats llocs de treball que ningú s’atrevia a quantificar exactament, però que sí que podíem saber quina qualitat tindrien: nefasta. Feines poc qualificades, amb contractes temporals i precaris i sense cap valor afegit pel seu entorn. I una ciutat que passaria de ser la porta sud verda de Barcelona a ser la porta del darrere de Las Vegas, oberta a màfies i amistats perilloses diverses. I finalment. Un americà d’extrema dreta controlant la política catalana, com ja ho intenta fer amb l’americana, a base d’injectar diners als qui li fessin el favor de posar-li catifa vermella per muntar el negoci.

Després de mesos de lluita, mobilització i conscienciació de la gent, sembla que aquest projecte s’allunya. Una lluita que vam iniciar des d’Esquerra Sant Boi a mitjans de febrer assenyalant que el President Mas es volia jugar el nostre futur als daus. Una lluita que hem continuat impulsant i participant activament a la plataforma Aturem Eurovegas, sense defugir en cap moment la feina, així com utilitzant les eines institucionals de què disposa el nostre partit (Ajuntaments, Parlament de Catalunya, Congrés i Comissió Europea) per posar-les al servei de la causa.

Una lluita on hem anat assenyalant els diferents responsables de que aquesta amenaça planés sobre nosaltres. El President Mas i el seu govern per una banda, amb el model ja tradicional d’utilitzar el Baix Llobregat i l’Àrea Metropolitana com la claveguera de Barcelona i el País, actuant d’esquenes a la seva gent. I l’alcalde Bosch amb una covardia que no ens esperàvem i que ens ha decebut profundament, dient defensar un model d’entorn natural obert a la gent i protegit, però obrint la porta del darrere a l’especulació i la destrucció del territori amb els seus silencis.

I després de tota aquesta lluita i mobilització, com deia, el perill sembla que s’allunya. I que Eurovegas anirà a parar a Madrid. Però no serà perquè hagin caducat les condicions del govern de la Generalitat (condicions que, d’altra banda, deien que no existien i ara resulta que són el detonant del trencament). Si Eurovegas finalment s’ha allunyat de les nostres contrades és perquè la pressió popular ha fet veure a Adelson, Mas i alguns alcaldes de la zona que no ho tindrien fàcil per alçar edificis gegants i casinos destruint el Parc Agrari i el Delta. Felicitem-nos, doncs. Aplaudim-nos i celebrem la victòria popular que hem aconseguit.

Però no abaixem la guàrdia. Com dèiem a l’inici, espais com el Parc Agrari i el Delta sempre estan en venda, a les ments d’alguns. I si bé hem aconseguit aturar Eurovegas com a element reactiu a una agressió, ara hem de ser proactius en la defensa i la gestió d’aquests indrets. Hem de treballar propostes de protecció dels espais naturals del Delta, que els blindin i evitin que qualsevol sonat que vulgui i tingui diners per fer-ho s’ho pugui carregar. I també hem d’ajudar a rellançar el Parc Agrari.

Hem de col•laborar en el replantejament que necessita per seguir sent un motor econòmic de la nostra ciutat i del Baix Llobregat. Tot aquest temps de lluita ens ha servit també per anar elaborant propostes col•lectives, i ara és el moment d’impulsar-les políticament des dels diferents nivells de l’administració per fer-les efectives. I en això, des d’Esquerra, hi continuarem sent. Perquè d’això parlem quan diem “Defensem la Terra”.

Però també parlem d’altres coses. Defensar la terra també és defensar la gent que viu en un indret determinat. La crisi econòmica que pateix el món, sumada a la voluntat ideològica dels nostres governants, ens porten a un carreró sense sortida. Un camí on l’única cosa que val són els ajustos i les retallades. Diuen que també busquen ingressos, però enlloc de pujar els impostos als més rics o fixar-ne sobre la banca, apugen l’IVA, incidint encara més sobre les classes populars. Ens diuen que és per calmar els mercats, per recuperar-ne la confiança. I jo que tenia entès que l’estat servia per regular el mercat quan aquest fallava i no a l’inrevés…

Durant aquest curs, molts de nosaltres hem après nous conceptes. Prima de risc, deute sobirà, confiança dels mercats, rescat bancari. Conceptes que, probablement, no acabem d’entendre però que són la causa, suposadament, de totes les polítiques que s’emprenen. En pro de la confiança dels mercats tanquem plantes d’hospitals o serveis d’urgències als CAP’s. En pro del deute sobirà reduïm els mestres i augmentem els alumnes per aula. Això sí, segons la consellera, sense que afecti a la qualitat de l’ensenyament! Per no fer pujar la prima de risc reduïm la prestació d’atur. I en favor de la sostenibilitat del sistema injectem diners als bancs que són els qui, amb l’afany de fer-se més i més rics, ens han portat fins aquí.

I durant mesos, ens han intentat segrestar amb aquest discurs. Ens han anat colant coses que no duien als seus programes electorals. Però no perquè no volguessin fer-ho, sinó perquè no s’atrevien a posar-les. El desmantellament de l’estat del benestar és una de les prioritats bàsiques de les forces polítiques conservadores. Fent-ho afavoreixen els interessos dels grans empresaris disposats a oferir serveis sanitaris o educatius privats. Però no és una cosa que quedi bé posar en un programa electoral, ni fer en moments de bonança econòmica. Però en una situació de crisi com l’actual se suposa que tot s’hi ha de valdre.

Però resulta que no tot s’hi val. Perquè durant els darrers temps també hem après o recordat conceptes potser no tan novedosos i que creiem tenir oblidats. Expressions com atur, exclusió social, desnonaments, ERO’s, pobresa. I no els hem recordat o conegut perquè ens n’hagin parlat els nostres governs. Els vivim en pròpia pell, ja sigui en primera persona o en gent molt propera a nosaltres. Els veiem als nostres carrers. Ho veiem a Sant Boi, on una de cada 5 persones no té feina. On la meitat dels joves tampoc. On es fan fora de casa deu famílies setmanalment perquè s’han quedat sense feina ni prestacions i no poden fer front als seus pagaments bancaris. Famílies que han anat fent mans i mànigues per aconseguir diners, endeutant-se encara més, per no haver de reconèixer que no poden pagar als bancs. A uns bancs que, mentrestant, com dèiem, estem rescatant per la sostenibilitat del sistema. I mentrestant, no hi ha ningú que ajudi a sostenir les persones. Perquè el sistema sembla fet contra nosaltres en comptes de a favor nostre, que som qui el sostenim amb la nostra feina diària.

I per sort, com que no tot s’hi val, hi ha veus que s’alcen. I que lluiten. I que no només lluiten contra la injustícia social sinó que també lluiten contra tot un aparell mediàtic que vol que continuem parlant del deute i la prima de risc. Que tenen síndrome d’Estocolm i que volen que nosaltres continuem segrestats.

Però s’ha acabat. Aquest proper curs hem de forçar un canvi de prioritats en la política. Hem de tornar a situar les persones al centre del debat. Nosaltres hi seguirem treballant a la nostra escala local, continuant amb els debats als barris per buscar sortides col•lectives als reptes que se’ns presenten. I sent presents al carrer, al costat de la gent que es mobilitza. Ja sigui participant en acampades a les portes d’una escola contra les retallades, en accions davant dels bancs per denunciar els seus abusos o amb les associacions de veïns treballant la quotidianitat dels nostres barris. Però no només hem de ser-hi. Hi hem de ser agents actius, creadors de discurs i aportadors d’un fort bagatge organitzatiu. I sobretot amb feina. Només així generarem complicitats. I no dubteu que la gent d’Esquerra hi seguirem sent. Perquè defensar la terra també és estar al costat de la gent i defensar que tothom tingui les mateixes oportunitats de desenvolupar-se.

I en tot aquest context, al nostre País, als Països Catalans, patim una altra crisi. La crisi que ens suposa seguir formant part d’Espanya. Un Estat que no ens estima, però que tampoc ens deixa marxar. I no ens deixa marxar perquè som la seva principal font de riquesa. No cal recordar les xifres. La gent d’Esquerra portem 20 anys parlant-ne. Vam ser els primers en parlar del robatori que suposa el dèficit fiscal. I hi continuem sent. I hem arrossegat a gairebé tothom. Però volem més, i mai ho hem amagat. No només volem tenir els nostres diners. Volem decidir completament què fem amb ells. Nosaltres sols.

I per primer cop, les enquestes ens diuen que hi ha una majoria social que també ho vol. I no només les enquestes. També ho diuen els carrers. Ho han dit en les diferents manifestacions, des del 18 de febrer de 2006 fins aquesta tarda, passant pel ja mític 10 de juliol. S’ha vist recentment als peatges amb una campanya de desobediència civil sense precedents. Ho va dir la gent en les consultes sobre la independència organitzades a centenars de pobles i ciutats, també aquí. I ho diuen els Ajuntaments, com el de Sant Pere de Torelló, que amb el republicà Jordi Fàbrega al capdavant, que vam tenir aquí l’any passat, recentment s’ha declarat territori català lliure; iniciant una nova onada municipalista per la independència. Una onada que cada cop va més enllà.

I és que els municipis tenen un paper indispensable en la construcció de la República Catalana. És als nostres carrers on guanyarem la batalla. Parlant amb la gent. Convencent-la. És des dels Ajuntaments on s’ha d’explicar que no es pot obrir una escola perquè la Generalitat no té diners per pagar al constructor, entre d’altres coses, perquè Espanya ens roba.

Perquè només la proximitat ens farà guanyar a l’aparell mediàtic i econòmic de l’estat, que no en tingueu cap dubte, està activant els seus mecanismes de pressió. A diferència del que passa amb els ajustos i les retallades, als dirigents polítics espanyols i la seva caverna mediàtica, econòmica i militar, amb la independència no els hi fa vergonya mostrar-se tal i com són.

Opten, enlloc de pel “Better together” del govern britànic davant l’imminent referèndum escocès; per les amenaces de militars bojos -que ningú desautoritza-, o per increpar des dels seus seients al Congreso al diputat que avui ens acompanya, l’Alfred Bosch, per mostrar una estelada des de la tribuna. O per provocar l’enfrontament amb altres territoris de l’estat. Territoris dels quals provenen bona part dels nostres conciutadans. Veïns i veïnes que, molts d’ells ja són independentistes.

I penseu que se suposa que només parlem d’un nou acord econòmic amb l’estat (que sabem que ni el voldrà ni el compliria), d’una bandera, d’un suposat rescat que ha de permetre pagar nòmines retallades de funcionaris, i d’una manifestació aquesta tarda. Imagineu-vos què passarà quan engeguem de veritat el procés de secessió. Per això és important que el poble estigui cohesionat i ho tinguem tots clar. No només els qui ja estem convençuts, sigui de fa molts anys o de nova fornada. TOTS. Perquè a mi no em serveix de res que el dia del referèndum a Santa Pau, a la Garrotxa, el Sí tingui un 90% i al meu barri, a Marianao, obtingui un 20%. Perquè la República Catalana ha de ser una. Cohesionada. I per això hem de seguir treballant el dia a dia als carrers.

El que està clar és que la manifestació, farà evident que la ciutadania diu prou, i que calen més que gestos i discursos de cap de setmana. Caldran decisions valentes. I per prendre decisions valentes calen polítics valents i organitzacions fortes capacitades per aguantar les estrebades. Segurament, després de la manifestació, ens interpel•larem tots plegats amb un “I ara què?”. Caldrà donar resposta ràpida i nosaltres la tenim clara: Independència! També hi haurà gent que dirà que “com, si el poble va per davant de la política?”. I el que caldrà recordar-los és que perquè es facin les polítiques que es volen, cal votar formacions disposades a defensar-les.

I que amb la Independència, caldrà votar formacions polítiques que estiguin disposades a declarar-la, no formacions que, com diu el company Lluís Pérez, d’El Prat, “no es declaren independentistes, ni deixen de declarar-se’n, ni tot el contrari, ni tot plegat ni a l’inrevés”.

I nosaltres hi serem, a la manifestació. Com hi hem estat cada any reclamant el mateix. Com vam ser a la marxa pel Llobregat de la setmana passada o ahir a la nit a la marxa de torxes. I també serem demà, al carrer. Perquè caldrà escoltar preguntes i donar respostes. I perquè treballar per una idea col•lectiva de nació també és Defensar la Terra.

En definitiva, i acabo, “Defensem la Terra” és un dels primers eslògans que vaig descobrir quan, pels volts del 98, amb 16 anys, vaig començar a interessar-me, més per curiositat que per referències, pel moviment independentista. Després de llegir una mica vaig entendre que aquesta frase sintetitzava moltes de les coses que a mi m’interessaven. En primer lloc, passió. Quan defenses una cosa, ho fas perquè l’estimes i, això, per assolir l’èxit ho has de fer amb passió. En segon lloc, la Terra és l’indret on vius. Des del teu carrer, el teu barri i la teva ciutat, fins al país i el projecte nacional col•lectiu amb el qual t’identifiques. En definitiva, “l’espai d’història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la”, que va escriure Martí i Pol. Però a més, aquell independentisme que tot just començava a conèixer, tenia clar que l’estat propi havia de ser una mecanisme per garantir la justícia social, eina indispensable per al lliure desenvolupament de les persones. Perquè com sempre recorda el company Tardà “Maleïda la pàtria si exclou una part dels seus fills”.

I aquí estem. En un espai d’història concreta apassionant i amb un territori i una gent més viva que mai, disposada a cridar Via fora! I la nostra missió, la de l’independentisme d’esquerres, continua essent la mateixa. Hem de ser capaços de fer d’intersecció entre els diferents moviments que, com hem dit, avancen paral•lelament cap als seus objectius. L’un, el moviment d’alliberament nacional. Hem de seguir-hi sent punta de llança política, al costat de la societat civil, com aquesta tarda a la mani, per vehicular i forçar els canvis necessaris que engeguin la fase definitiva del procés. L’altre, els moviments socials que estan treballant fort per guanyar una batalla que semblava que no s’hauria de tornar a engegar; que les persones siguin el centre de totes les polítiques públiques. Perquè, repeteixo, la política i el sistema han d’estar al servei de les persones, i no a l’inrevés.

I aquesta intersecció només la podrem fer si som presents als llocs on passen les coses. Si ens arremanguem i ens posem al costat de la gent, i posem les nostres eines a la seva disposició. Si aportem la nostra visió i convencem a més persones que no podem esperar, com diu el company Cervelló, “a que aquestes dues línies es trobin a l’infinit”. Que cal creuar-les ara. Perquè necessitem a tothom per construir la nova República Catalana. Perquè la República Catalana és per a tothom.

Estem segurs que continuant aquesta tasca aconseguirem sumar a gent que fins ara no se sentia interpel•lada. I no deixarem de treballar, com sempre hem fet. Perquè els objectius desitjats s’ho valen i perquè el camí és apassionant.

Amunt l’esquerra i visca la terra!