Setmana -6

I continuen caient les setmanes….aquesta més curta, però com deia a l’anterior post, no per això menys intensa.

image1Com que teníem un acte important, aquesta setmana, el de retorn dels Diàlegs per un #NouSantBoi, gran part de la feina ha estat de pensar, de destriar les diferents propostes que havíem anat rebent durant les diferents sessions. Així, dimarts vaig repassar els resums fets al nousantboi.cat, les notes de la meva llibreta verda, que m’acompanya des que vam començar aquesta aventura, i el buidatge de les propostes rebudes a les parades informatives que hem fet les darreres setmanes. Amb tot això, i amb algunes converses mantingudes entre dimarts i dimecres, amb diferent gent de la candidatura i de fora, vaig treballar en el discurs que plantejaríem dijous. I per què us ho explico, això, ara? Doncs perquè veieu que elaborar un discurs, com a mínim per com entenc jo la política, no és qüestió que una persona es llevi un bon dia dient “tinc unes idees”, sinó que per força ha de ser la conclusió d’un debat generat entre companys i companyes. I també amb gent que no és del nostre partit, però amb qui compartim valors, inquietuds i desitjos. I evidentment, en aquest cas, més encara, ja que es tractava de donar retorn als debats que havíem tingut amb veïns i veïnes les darreres setmanes.

I així, parlant amb molta gent, recopilant i destriant molta informació, arribem a dijous. 11130415_10153217097309313_4958358503842499520_oAquí podeu trobar el resum de l’acte, i aquí la nota de premsa. Però com que aquest és el meu espai, hi abocaré unes reflexions personals. Molt satisfet per com va anar l’acte. Més de 80 persones, i allò que és més important: la majoria d’elles eren persones gens habituals en els nostres actes. Gent que ha participat en el procés de Diàlegs, o que simplement volia saber de què anava això, quines eren les nostres inquietuds i com les havíem construit. En el torn de paraules, algunes intervencions antològiques, com la d’en Lluís Parés, de la Unió de Pagesos, congratulant-se pel fet que la Rosa Berrio formi part de la nostra candidatura. O la de persones i entitats que van dir “de moment, sou els primers que ens convideu i que ens doneu la oportunitat de parlar en un acte”. Satisfacció també per poder ensenyar algunes de les nostres cartes, començant per les primeres persones de la candidatura, i acabant pels valors i compromisos que ens mouran durant els propers 4 anys. I tot, amb en Joan Tardà com a cirereta del pastís, amb un discurs d’aquells antològics, d’aquells que deixen clar que les banderes no serveixen per a res, i que la República Catalana ha de ser un instrument que serveixi per tenir una democràcia de més qualitat i una redistribució de la riquesa real, que garanteixi l’equitat i la igualtat d’oportunitats entre totes les persones.

Divendres, recollida de reaccions i feina interna de la candidatura. I també estones de lleure en parella. Com deia la setmana passada, és important trobar moments per a tot, enmig d’una espiral com la d’una campanya electoral.

11156196_10153220211859313_1563080607883187961_nDissabte, dia de compartir la commemoració de la República amb companyes i companys d’arreu del País. Sota el títol República és Llibertat, més de 2000 persones ens vam congregar al Parc de la Ciutadella per, com va dir el President del partit, l’Oriol Junqueras, conjurar-nos com a companys a no defallir fins a la victòria. Aquí us deixo l’enllaç de la seva intervenció, que crec que val la pena que pugueu veure. Durant tot el dia, conversant amb altres alcaldables d’ERC, la mateixa sensació. El panorama és obert i incert, les expectatives són bones i pot passar de tot. I estem eixamplant la nostra base social gràcies a l’obertura, la generositat i les ganes de teixir complicitats amb tanta i tanta gent de les nostres ciutats.

I diumenge, dia en què semblava que passava tot a la vegada. Jo vaig participar de la trobada d’entitats organitzada per l’Associació Amics de l’Ateneu Santboià (amb un parèntesi de dues horetes per anar a veure com la Unió Esportiva Santboiana guanyava a El Salvador). Durant el procés participatiu per a definir com ha de ser el Nou Ateneu Santboià, vam parlar moltes vegades de la necessitat d’establir molta més xarxa de complicitats amb les altres entitats de la ciutat, per tal que es fessin seu aquest projecte11133741_10153222245284313_3679992814007385223_n. Però més enllà de l’element cojuntural del procés sobre l’Ateneu, perquè és bàsic que les entitats de la ciutat es coneguin entre elles, que tinguin mecanismes de coordinació que els permetin, no només intercanviar informació sinó, com deia el company Jaume Sans ahir durant el debat, organitzar-se ràpidament per respondre davant amenaces que pugui patir la ciutat, o per plantejar temes que les afecten a totes. Una xarxa associativa compacta, que l’administració local s’encarrega d’intentar desarticular mitjançant el clientelisme de les subvencions, que lliga de mans i peus a algunes (que es deixen lligar) i ofega a les que tenen un pensament més crític. La veritat és que la trobada d’ahir pot ser la llavor d’aquesta xarxa imprescindible per a fer més forta la ciutat. Perquè com dic sempre, la ciutat no es construeix només des dels despatxos. De fet, la ciutat s’ha de construir des de fora, i des dels despatxos s’han de posar les condicions per tal que pugui ser així.

I ja som aquí…a 6 setmanes… amb una intensitat que cada cop creixerà més… Seguim!

 

 

 

Anuncis

Setmana -7

Avui una mica més tard, ja que mentalment la setmana va acabar ahir dilluns, aquí va el repàs d’uns dies en que s’ha barrejat la feina política amb el descans imprescindible per encarar les 7 setmanes que resten fins el 24 de maig.

Dilluns vam començar preparant la sessió dels Diàlegs per un #NouSantBoi que teníem dimecres. Un cafè de dues hores amb en Carles Dalmau, el ponent convidat, per intercanviar impressions sobre allò que tenia pensat explicar per incitar el debat. La veritat és que conversar amb en Carles sempre és d’allò més enriquidor. Persona amb grans coneixements, assentats sobre uns fonaments de valors republicans, de drets i deures de ciutadania.

image2De dimarts, en destacaria dues coses. Una altra trobada del comitè de campanya, en la que vam tancar tot el calendari d’actes del mes d’abril (que va força plenet, la veritat) i on vam acordar diverses qüestions comunicatives, tant de missatge com de forma…que ja anireu descobrint els propers dies/setmanes. En acabar la reunió, comiat d’en Gabba, una de les dues ànimes del bar de Cal Ninyo (juntament amb en Pedro). Se’ls hi ha acabat la concessió i es veu que, fins passades les eleccions, no tindrem cafeteria a Cal Ninyo. Pot semblar una tonteria, però que el casal de referència del Centre històric es quedi sense cafeteria, és un cop dur per a la dinamització de l’equipament i del barri en el seu conjunt. Com sempre passa amb el centre històric, sembla que com que no dóna excessius vots a qui ha governat sempre, no cal tenir-lo en compte ni posar-lo en valor…

Dimecres, darrera sessió dels Diàlegs per un #NouSantBoi. En aquesta ocasió vam parlar de la ciutat republicana, aquella en què ciutadania i administració són corresponsables de la construcció de la ciutat. I per a la qual, evidentment, calen dues IMG_20150401_205455coses. Que la gent assumeixi la seva responsabilitat en la construcció de la ciutat i que, a la vegada, l’administració posi els mecanismes informatius i participatius per tal que la gent se senti amb ganes de participar activament de la vida pública. En aquest enllaç trobareu el resum d’alguns dels temes que hi vam parlar, en un debat que va ser força viu i divers, com a nosaltres ens agrada.

Dijous, reunió de la comissió de programa. Les idees que nosaltres tenim, juntament amb aquelles aportacions que rebem (ja sigui als Diàlegs, a través del formulari del nostre web, o a les parades informatives), s’han d’anar endreçant, estructurant en eixos i apartats, i redactant per tal de poder presentar un programa que esdevingui un veritable contracte amb la ciutadania, a través del qual ens comprometrem a fer allò que hi hagi escrit si la gent ens dóna el suport suficient com per a poder-ho tirar endavant. Fer-lo de manera participada dificulta la feina, cert, però sens dubte n’enriqueix el resultat, ja que acabarem fent un programa que representarà molt més la voluntat de la gent que si el féssim nosaltres sols.

I arribem al període de descans. Autoimposat i imposat a tota la gent de la candidatura, per tal d’encarar amb les piles ben carregades la recta final. Aquí, temps per a l’oci en parella, amb visita divendres a la representació de la Passió d’Olesa. Un gran espectacle, fet des del voluntariat i l’estima per la tradició. Una d’aquelles coses que tenim a tocar i que val la pena veure, més enllà de les creences religioses de cadascú.

Diumenge, també temps pels amics, aquell que és tan difícil de trobar en moments com els actuals i tan preuat de poder gaudir. Jornada de barbacoa, somriures, converses profundes i altres de més banals però igual d’importants.

image3I tot i que les setmanes acaben en diumenge, aquesta ha tingut el repunt dolç amb el dilluns de pasqua. Aquell en què als padrins i les padrines ens toca lliurar una mona als nostres fillols. I a nosaltres dos, a la Núria i a mi, era la tercera mona que ens tocava fer. Com sempre, feta a mà. I també com sempre, amb una figura representativa per algun motiu en concret. Aquest cop vam triar la figura de “El més petit de tots”, símbol de la lluita antifeixista i de la defensa dels drets dels treballadors i del poble de Catalunya.

Sovint, el dia a dia no ens deixa veure les coses importants… i allò que és urgent, que té uns terminis més curts, ens fa aparcar allò que hauria de ser prioritari, que és cuidar la nostra gent. Aquella que estimem i que ens estima. I que és la que sempre hi és passi el que passi, però que no per això ens podem permetre el luxe de deixar de cuidar.

I amb això tanquem el repàs d’aquesta setmaneta “de 8 dies”… la propera, no per més curta serà menys intensa!

Setmana -8

I cau una altra setmana, a una velocitat trepidant. Setmana complexa emocionalment. Era previst que ho fos, per motius professionals (darrera setmana a la feina abans d’una aturada temporal de 2 mesos), però encara ho ha estat més per elements externs.

11013577_10153176277924313_8406699280914559816_nDilluns, tarda intensa, amb sessió del Ple Municipal per començar. Un Ple en que hi havia diverses mocions, dues d’elles, però, impulsades des de la ciutadania. En primer lloc, la moció de la PAH, que demanava el suport a la ILP contra l’emergència habitacional i la pobresa energètica. Com sempre, concentració a la porta de l’Ajuntament abans, moment esplèndid per intercanviar impressions amb els companys i companyes de la PAH amb qui, per diversos motius, no puc compartir tan el dia a dia com abans. A dins del ple, gran intervenció des del públic per part del company Toni Vizuete. Entre els grups municipals, trifulca preelectoral, previsible amb un tema tan sensible com el de l’habitatge. De quan assistia als plens per escoltar i aprendre d’en Josep Maria Cervelló, vaig recordar que des d’Esquerra s’havia presentat feia alguns anys, una moció per sol·licitar la modificació de la llei hipotecària per tal que contemplés la dació en pagament (Punt 2 de l’ordre del dia del Ple de 21 de febrer de 2011). Llavors, algunes forces polítiques municipals no sabien de què se’ls parlava…sort que la feina incansable de la PAH i altres agents han aconseguit situar aquesta qüestió com a central en el debat públic.

Foto: Plataforma de Marianao contra les antenes de telefonia mòbil

Foto: Plataforma de Marianao contra les antenes de telefonia mòbil

En una altra moció, el Ple va debatre sobre la ubicació d’una antena de telefonia mòbil al terrat d’una finca de Marianao. Fa uns dies vaig participar d’una assemblea a l’Associació de Veïns de Marianao-Poblet on es va parlar d’aquesta situació. L’actual llei de Telecomunicacions estatal, aprovada amb els vots de PP, PSOE i CiU al Congrés de Diputats, ha convertit el mercat de les antenes de telefonia mòbil en la llei de la selva. Una companyia pot acordar directament amb una comunitat de propietaris, a canvi d’una quantitat econòmica i sense cap mena de veu ni vot per part de l’administració local, la instal·lació d’una antena d’aquestes característiques amb el pressumpte perill que pot comportar per a la salut de les persones, producte de les radiacions. Nosaltres sempre hem estat sensibles a aquesta qüestió, i així ho vaig recordar a l’associació de veïns, impulsant el Pla Especial d’Antenes quan èrem a l’oposició, pel 2005. Allà vam treballar per aconseguir un consens sobre la ubicació de les antenes, amb diversos agents (associacions de veïns incloses). Un pla que fixava uns límits clars en la ubicació de les antenes, i n’obligava a la col·locació en sòl públic, fet que comportava que els ingressos provinents de l’operadora telefònica en qüestió anessin a parar a la tresoreria municipal, permetent altres inversions. L’intent de desplegament no va fructificar pel trencament del consens sobre les ubicacions concretes, i l’aprovació de la nova llei va acabar de rematar l’intent de regular aquesta qüestió. En el moment actual, doncs, queda reclamar la modificació de la llei perquè els ajuntaments puguin dir-hi la seva, perquè es tinguin en compte els estudis científics al voltant de les radiacions electromagnètiques, i es busquin les fòmules per tal que hi hagi un bon servei als usuaris, sense riscos per a la seva salut.

Després del Ple, en què hi va haver altres qüestions que podreu consultar quan l’acta estigui penjada……. vam assistir a la presentació, per part del diari El Llobregat, d’una enquesta d’intenció de vot a nivell comarcal. Una enquesta que planteja un autèntic tsunami de Ciutadans sense ni tan sols conèixer a quants municipis de la comarca es presentarà, igual que amb Podemos. Curiós, si més no. Algunes coses que poden marcar tendència, però força agafades amb pinces, sota el meu punt de vista.

portada-punt-avui-marc_ARAIMA20150325_0061_16Dimarts… dia fatídic. La notícia de l’accident d’avió amb 150 persones a bord a Barceloneta de Provença. D’aquelles notícies que et glacen la sang i que et fan donar voltes sobre les prioritats de la vida. I que, amb el pas dels dies i de les informacions de la investigació, et fan reflexionar sobre la condició humana. I també sobre la manera de tractar les notícies per part d’alguns mitjans i alguns periodistes en concret. Cap mena de pudor en fer girar les notícies al voltant del dol de les famílies, violant i volentant la intimitat de les víctimes i els qui les estimaven. Una notícia que, com a mínim sota el meu punt de vista, ha marcat l’estat anímic del País durant aquests darrers dies, portant-lo a la tristor i l’abatiment. Com si tots i cadascun de nosaltres tinguéssim una persona propera entre les víctimes. Perquè catàstrofes d’aquestes no deixen indiferent a ningú.

Dimecres…feina interna de planificació, organització i disseny de l’estratègia per aquestes vuit setmanes que queden fins el 24M. Quan la gent critica als qui ens dediquem a la política, no és conscient de la de sacrificis que fan moltes i molts amb vocació de servei públic. Coses d’aquelles que no es veuen però sense les quals, les que són públiques no serien possibles. Persones entregades, en el seu temps lliure, després de la seva jornada laboral, a construir un projecte polític per a millorar les condicions de vida de la gent. Això és una de les coses que més em fa estimar aquesta vocació, compartir-la amb les meves companyes i els meus companys.

Dijous, dia de pre-comiat a la feina. Precisament per poder exprimir les hores del dia al màxim aquests propers dos mesos, l’entitat a la qual treballo m’ha permès agafar dos mesos d’excedència professional. I dijous vaig gaudir de les bromes dels companys i unnamedcompanyes amb cartells escampats per tota l’oficina, i fins i tot al bar de referència per esmorzar, amb slogans de campanya còmics… Una divertida manera d’encarar una sortida que es preveu temporal, però que podria no ser-ho…qui ho sap!

Divendres, dia complicat per ser el darrer (emocionalment parlant), però també per adonar-me de lo atrapats que estem als mòbils. I és que per motius que no venen al cas, em vaig quedar sense mòbil durant 48 hores i, malgrat poder sobreviure (Sí, es pot!), la sensació que et falta alguna cosa important és ben curiosa. A la tarda, vam assistir amb el President de la Secció Local d’ERC, en Toni Vélez, a la presentació de la candidatura ICV a la ciutat. Un acte ben organitzat i exitòs en quant a assistència. Però un acte que, com tots als que vas d’una altra formació política, discrepes en alguns dels missatges que s’hi donen. Ara que ja s’ha presentat gairebé tothom, arriba el moment de confrontar les idees, i de fer-ho de manera democràtica. De donar els arguments a la ciutadania per tal que tingui tots els elements per prendre una decisió molt important. I us asseguro que en tinc ganes. Moltes ganes.

image (1)Dissabte dia d’aquells en que t’has de partir en 3. Matí de sessió de fotos a Barcelona per al cartell electoral. Una d’aquelles coses que toquen fer però que, per a una persona a qui li agrada poc el “postureo” com a mi, es fan una muntanya. Després, participar a la jornada que els Amics de l’Ateneu Santboià havien organitzat per continuar parlant sobre el model de gestió que ha de tenir el nou Ateneu, un cop finalitzada la primera fase del procés participatiu, al qual hem estat presents i actius aportant idees. Un espai molt interessant on pode debatre al voltant de les idees d’apoderament ciutadà, transformació cultural i social, lideratges col·lectius i tantes i tantes coses. L’Ateneu ha deixat de mirar al passat i mira cap a un futur realment engrescador, que ha de saber incorporar-se a la mentalitat de la gent de la ciutat com una cosa de totes i tots, per tal d’esdevenir el motor social i cultural que el centre històric de la ciutat necessita. I després de debatre sobre l’Ateneu, a Plaça Catalunya, des d’on feia unes hores, aquelles persones incansables de les que us parlava abans, estaven escoltant propostes de la gent per a construir el Sant Boi del futur. Realment el contacte directe amb la gent és d’aquelles coses enriquidores de la política, d’aquelles que més t’omplen. I les parades informatives, o com en el nostre cas, receptives d’informació i inquietuds, són una gran oportunitat.

I diumenge de carxofada. Avui hem aprofitat per trobar-nos la gent de la candidatura, fer-10422592_786958594732082_406716071332732525_nnos fotos, fer un vermut, comentar la jugada i passejar per una Rambla que avui sí, estava plena de vida. La crònica pública del nostre pas per la Carxofada la podeu trobar aquí, així que com aquest és el meu espai m’agradaria remarcar una de les coses que els hi he dit a la gent que m’acompanya en aquesta aventura. Els he dit que, en cadascun dels seus àmbits d’actuació i entorns, ja siguin personals, professionals o d’associacionisme, ells són el cap de llista d’Esquerra per a les eleccions. Que cap podrà explicar millor el nostre projecte que ells mateixos a la gent que tenen a prop. I que amb l’esforç de totes i de tots, de ben segur, que tindrem un gran resultat. Aquesta idea de 31 persones, arrenglerades una al costat de l’altra, on cadascú és protagonista i responsable de ser altaveu (però també ulls i orelles al seu entorn), és la que ens farà arribar lluny.

I per acabar…poder gaudir de la carxofada, aparcant per una estona l’activitat política, amb aquells que sempre hi són, els amics. Un petit plaer de diumenge que tanta i tanta gent ha gaudit avui a la nostra ciutat.

I fins aquí una altra setmana. A partir de demà, dedicació exclusiva a la ciutat, així que segurament el gruix de coses per explicar vagi creixent…haurem de sintetitzar més! 😛

 

Setmana -9

vecteur calendrierSota aquest títol engego una sèrie de posts en què intentaré recollir l’activitat que he portat a terme durant la setmana anterior. No pretén ser un resum exhaustiu de cada cosa que hagi fet, sinó una enumeració amb alguns comentaris valoratius i molt personals. Una manera com una altra d’obrir una mica més la finestra i deixar entrar llum en el dia a dia d’una persona que, humilment, va acceptar l’encàrrec de ser candidat a l’alcaldia de la seva ciutat.

Diumenge passat, dia 15, mancaven 10 setmanes justes per a les eleccions municipals. Dos mesos i mig. Setanta dies. Pot semblar una infinitat, però en el món en que vivim, en que tot passa tan ràpid, el vertígen que pot arribar a produir aquesta proximitat amb el 24 de maig és força gran.  I ha estat una setmana molt especial i intensa…

Dilluns, darreres converses amb persones a qui volíem demanar que formessin part de la nostra candidatura. La veritat és que fer una llista electoral és una tasca molt complexa, però a la vegada il·lusionant. Han estat setmanes de parlar amb molta gent, de dins i fora del partit. D’explicar-los quina és la nostra idea de Sant Boi, quins projectes tenim i com creiem que podem tirar-los endavant. Però també, i sobretot, d’escoltar quines inquietuds tenen, fins a quin punt coincideixen o difereixen amb el nostre anàlisi de la situació, i de trobar aquells elements comuns que ens permeten treballar plegats. Amb les converses de dilluns, tancàvem els darreres serrells de la candidatura que aprovaríem dimecres.

Dimarts, tercera sessió dels “Diàlegs per un Nou Sant Boi”, aquest cop sobre “Ciutat Parésemprenedora”, per a parlar d’economia, comerç, indústria i agricultura. Amb els diàlegs, el que intentem fer és situar el nostre anàlisi de la situació actual, i escoltem què en pensa la gent. Som conscients que construir una ciutat no pot ser només cosa d’uns quants, d’aquells qui pensem exactament igual perquè formem part del mateix partit, sinó que cal construir-la comptant amb la visió del màxim nombre de gent possible… de tothom, a poder ser.  Aquesta és la nostra manera d’entendre la política, la de la ciutat deliberadora, aquella que promou el debat en el sí de la ciutadania i entre ella i els representants polítics. En aquesta sessió en concret, tot un plaer poder comptar amb en Lluís Parés, de la Unió de Pagesos, així com amb la Rosa Berrio i en Joan Ros, que a banda de ser experts en els seus respectius temes, ens acompanyaran a la nostra candidatura electoral com a independents, en el 2 i el 5 respectivament.

assembleaDimecres, dia molt important i ple d’emocions. Era el moment de defensar davant l’assemblea local d’Esquerra, integrada per militants, simpatitzants i amics i amigues, la proposta de candidatura en la que hem treballat amb tanta il·lusió durant setmanes. Una candidatura àmplia, formada per 31 persones. Plural i oberta, amb 9 persones que hi participen com a independents, 2 d’elles entre els 5 primers. Jove, amb una mitjana d’edat de 42 anys, però amb persones amb contrastada experiència en diferents àmbits de la ciutat, també dins l’administracó. Paritària, que intercala homes i dones al llarg de tota la llista. Representativa dels barris i els sectors socials de Sant Boi. I per damunt de tot, una candidatura formada per persones normals, que s’estimen la seva ciutat perquè s’estimen la gent que hi viu, i que fan un pas endavant per intentar assolir els objectius que ens fixem col·lectivament. A tots ells, aprofito aquest espai per agrair-los que vulguin fer-se seva aquesta apassionant aventura en la que portem temps treballant.

Dijous, dia de felicitacions i reaccions. La nostra candidatura ha creat molt bona impressió entre diferents sectors de la ciutat, i això és senyal que hem sabut equilibrar els diferents elements que cal combinar per a presentar un bon equip per a governar la ciutat. Entrevista a la ràdio, on a banda de demanar-me per la nostra candidatura, em pregunten per les reaccions a la notícia publicada per l’Ara referent al fins ara cap de llista d’ICV. Una notícia que personalment em decepciona força, perquè crec que aquest tipus d’informacions no s’han d’amagar, que és millor explicar-les i intentar argumentar els perquès, enlloc d’esperar que no surtin a la llum…i qui dia passa, any empeny.

Divendres, posada en escena de la suma entre Esquerra Republicana i l’Associació imageSocialisme Catalunya i Llibertat, liderada per en Toni Comín. Un acord que exemplifica quina és la línia de treball del nostre partit. Una línia d’obertura, de suma, d’arribar a acords amb el màxim nombre d’agents possibles per tal de poder construir la República Catalana, i fer-ho des dels valors de la justícia social i la igualtat d’oportunitats. En el cas de Sant Boi, aquest acord es visualitza amb la presència d’en Joan Ros al número 5 de la nostra candidatura.

10688415_782339855193956_3496182265856756600_oDissabte, suspensió de la parada informativa prevista per culpa del mal temps. A la tarda, però, a la manifestació d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme que, sota el lema “Stop Islamofòbia” va recórrer els carrers de Sant Martí a crits de “fora feixistes dels nostres barris i dels nostres ajuntaments”. No podem permetre que les actituds racistes i feixistes es facin un lloc en la nostra societat. Una societat construida amb l’esforç de tanta i tanta gent, independentment de l’origen nacional o cultural de cadascú. A Sant Boi n’hi ha que intenten utilitzar la crisi per colar els seus discursos racistes i que, fent-ho, van aconseguir representació a l’Ajuntament. És també un dels nostres objectius, desallotjar-los de les institucions per evitar que laminin el valor més preuat d’una ciutat, la nostra convivència.

I mentrestant, tot el dia amb l’ull posat a Madrid, on nombrosos companys i companyes de l’Assemblea d’Aturats de Sant Boi van participar de la Marxa de la Dignitat, per exigir pa, sostre i feina amb dignitat per a tothom, com a elements essencials per al lliure desenvolupament de les persones.

I diumenge. Avui hi havia d’haver carxofada, però per la previsió de pluja es va postposar fins la setmana vinent, així que una mica de descans no anirà malament…mentre esperem al vespre, que hi ha derbi entre el Barça i el Madrid! Perquè sí, aquells qui ens dediquem vocacionalment a la política, també som persones normals i corrents. Així que faig el meu pronòstic per aquest vespre… 3-1 a favor del Barça!

Discurs de presentació de candidatura – Jardins de l’Ateneu Santboià, 20 de setembre de 2014

El passat dissabte vam fer la meva “puesta de largo” com a candidat a l’alcaldia de Sant Boi per Esquerra Republicana de Catalunya. Un acte ple d’emotivitat, per tota la família, amics i companys que ens hi van acompanyar. Però un acte que, humilment, també crec que va tenir un fort impacte polític, per la gran quantitat de representants d’entitats i col·lectius diversos, i de persones que a títol individual que van venir a treure-hi el cap. Persones, que en acabar van acostar-se a mi per intercanviar impressions (tot sigui dit, totes elles positives), sobre allò que havia dit des del faristol.

Però com que els actes no es poden quedar només amb les persones que hi han assistit, i mentre en preparem el vídeo-resum, aquí us deixo el discurs que vaig fer, per si és del vostre interès. Evidentment, allà vaig improvisar i afegir coses i, de ben segur que me’n vaig descuidar algunes. Però tot allò essencial del que volíem transmetre la gent d’Esquerra, i jo personalment, està aquí.

Gràcies als companys i companyes d’Esquerra que el van fer possible, gràcies a la Marta Brik i l’Anna Simó per fer unes presentacions tan especials sobre la meva persona, i gràcies al Lucho Torres per regalar-nos algunes peces musicals, amb la seva guitarra i veu.

—- Aquí va —-

10011672_684144801680129_4737979552566206716_oBona tarda a tots i a totes i gràcies per acompanyar-nos en aquest dia tan especial, en aquest escenari tant emblemàtic. Deixeu-me agrair, abans que res, a totes les companyes i companys d’Esquerra que han fet possible aquest acte. Si avui jo sóc aquí, parlant en nom vostre, i podem fer aquest gran acte, és gràcies a vosaltres.

Tot i que ahir va fer un any que la secció local d’Esquerra em va escollir, i que ja fa temps que represento el partit en actes i reunions, avui som aquí, a 247 dies de les eleccions municipals, per a presentar-me oficialment.

Per tant, em sembla que avui, i només avui, em toca parlar una mica sobre mi, de com sóc i què faig, i de què m’ha mogut a encapçalar la candidatura d’Esquerra a Sant Boi. I per fer-ho, començaré fent-vos cinc cèntims de determinats aspectes de la meva vida que crec que han marcat com sóc i penso.

Com ja sabeu, sóc en Miquel Salip, tinc 31 anys i sóc veí de Marianao. Sóc dels que creu que el territori on creixes és important, no en un sentit abstracte, sinó perquè condiciona les relacions que estableixes amb les altres persones. I aquestes relacions són fonamentals per definir el caràcter d’un mateix, els teus valors i els teus anhels.

Sóc fill d’una família treballadora, com gairebé tothom al barri i a la ciutat. Els pares van decidir portar-me a l’Escola Lourdes, una cooperativa d’ensenyament que formava part del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana. Ja allà vaig viure, tot i que sense ser-ne gaire conscient, les primeres mobilitzacions de la meva vida. El centre es volia adherir a la xarxa d’escoles públiques regular i, davant dels diversos obstacles que hi va haver, l’equip docent, els pares i mares i l’alumnat ens vam mobilitzar per tal d’evitar-ne el tancament. Podríem dir que allà vaig començar a viure el què vol dir posar gent d’acord amb un objectiu comú concret. I també vaig començar a saber el que era perdre i persistir. Perquè, malgrat la lluita, el centre va haver de tancar, i va ser un cop molt fort per un nano de vuit anys, ja que suposava perdre gran part dels companys i companyes, així com dels mestres.

Va ser llavors, quan vaig entrar a l’Escola Benviure. Una joia enmig d’una ciutat metropolitana com la nostra. Un centre en què estudiar els llibres era totalment compatible amb treballar la granja i l’hort, o experimentar amb la nostra capacitat creativa amb els racons i els tallers. Sens dubte, un dels centres educatius de referència de la nostra ciutat.

Després d’allà, a l’Institut Marianao on, com la majoria de gent durant aquest període, més enllà dels aprenentatges, el millor de tot plegat van ser els amics que vaig fer, alguns dels quals (els més especials), sou avui aquí.

Els pares sempre van fomentar la necessitat de formar-me més enllà del material escolar. Llegia, opinava, em corregien o m’explicaven la complexitat de les coses que, a determinades edats, poden semblar senzilles però no ho són tant.

També el contacte amb gent de fora de l’entorn santboià, com els companys de l’hoquei, amb qui vaig comprendre el valor de l’esforç i el treball en equip. O els amics de “la colla”, una segona família que tinc la sort de tenir, sorgida arran de les amistats dels meus pares. Amb ells vaig respirar els primers símptomes de catalanitat i de gust per la natura, convertint-se en estima cap a un País, el meu, que començava a descobrir.

Segurament, cap dels elements anteriors, per si sol, serien determinants per qui i com sóc ara, però és evident que la combinació de tots ells ha estat influent.

Però allò que sense dubte ho va canalitzar tot va ser el meu pas per la Universitat Autònoma. A partir d’allà, com és habitual, la meva vida es va accelerar. Vaig entrar en contacte amb multitud de persones. Gent molt diversa amb qui parlàvem sobre política. En un pla d’igualtat, però des de la diversitat, reflex de la societat de principis del 2000.

Allà, vaig descobrir el gust pel diàleg i el debat. Per intercanviar opinions amb els qui no pensaven com jo i així, enriquir la meva manera de pensar, que s’anava conformant poc a poc i que ho segueix fent dia a dia. Va ser en aquell moment, com a conclusió del què veia al meu entorn, que vaig decidir començar a militar a les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya.

I, malgrat tenir un sentiment català i haver-me impregnat de catalanisme a casa, no vaig començar a implicar-m’hi per ser una organització independentista, només, sinó per ser una organització d’esquerres. Com molts de vosaltres sabeu, perquè és una cosa que m’agrada repetir, el meu independentisme no neix i creix per elements sentimentals o identitaris, sinó com a conclusió política del que veia i veig al meu entorn. El que desperta el meu interès per la política, realment, són les persones, com es relacionen entre elles, com viuen, com pensen i com actuen. M’interessen els problemes que tenen. I m’apassiona la idea de poder-hi donar resposta. I, malgrat les respostes es poden donar des de molts àmbits, vaig creure que una de les eines més útils per a fer-ho és la política. La política entesa com una eina de transformació social, des d’on analitzar la realitat, extreure’n conclusions i portar a terme els canvis necessaris per millorar.

I és això el que m’ha mogut durant aquests gairebé 15 anys de militància política i associativa, mitja vida ja, com comentava la Marta a l’inici. L’objectiu de poder ser útil per canviar les coses. Podria haver-ho fet en solitari, com un activista més, però vaig decidir implicar-me en una organització. Perquè com va dir Gramsci, a qui llegia a la universitat, les idees no viuen sense organització.

I en aquestes organitzacions, a les JERC i després a Esquerra, hi he crescut políticament. Però també com a persona. Amb els anys he aprofundit en l’escolta i el debat. En saber que les idees pròpies, i les organitzacions, no poden ser hermètiques ni impermeables. Que la puresa ideològica no resol els problemes, perquè no els podem analitzar en tota la seva complexitat sinó interactuem amb gent que els veu de manera diferent a nosaltres. I que interactuar no vol dir escoltar com pensen els altres, des d’un pla de superioritat, i intentar convèncer-los que les teves idees són les millors. Interactuar vol dir treballar plegats, compartir inquietuds i desitjos, i trobar la millor manera d’assolir els objectius conjuntament.

En tot aquest aprenentatge polític i personal, hi han tingut a veure desenes de persones, de molts indrets del país i amb responsabilitats molt diverses. I moltes d’elles han tingut i tenen un paper cabdal a la meva vida personal. Però n’hi ha hagut dues especialment, que avui són aquí, que m’han acompanyat des que vaig entrar al local del carrer Lluís Castells fins ara. I que són els qui em van fer agafar el gust per la política local. Ells em van fer entendre que la realitat, no per més pròxima és menys complexa. I que treballar perquè els teus veïns de carrer, de barri o de ciutat visquin millor i se sentin orgullosos del lloc on viuen, és de les coses més gratificants que es poden fer en política.

D’ells, que amb molta altra gent van fer creïble el projecte d’Esquerra a Sant Boi, i que el van convertir en una força política capaç de governar la ciutat, en prenc el testimoni avui. I no volia desaprofitar aquesta oportunitat fer-los un reconeixement personal i públic. Un reconeixement a una llarga trajectòria militant al servei de la ciutat i del país. Una trajectòria de compromís que no es va acabar el dia que van deixar de ser regidors. Una trajectòria que continua i continuarà, de ben segur, fins als darrers dels seus dies. Perquè si alguna cosa són, és ser militants. No d’un partit, sinó d’unes idees. Josep Maria, Enric, fer aquesta passa a espatlles de dos gegants com vosaltres, és una responsabilitat immensa. Però saber que seguiu aquí, a disposició del projecte i de les idees, ens dóna tranquilitat i ens encoratja. Així que, si no us fa res, demanaré a la gent que us doni un fort aplaudiment.10660193_684154021679207_3881630109813328392_n

I si d’ells en prenc el testimoni directe, del conjunt de les persones que avui formem Esquerra a Sant Boi en prenc un encàrrec clar. Perquè encapçalar una llista electoral no és un càrrec. Ni tan sols ser alcalde, és un càrrec. Per nosaltres, per la gent d’Esquerra, i per a mi particularment, fer aquesta passa endavant significa acceptar un encàrrec. Primer amb els companys i companyes de partit. El de defensar el nostre projecte polític per Sant Boi allà on calgui. El de donar la cara per tots i totes vosaltres, amb l’orgull de formar part d’un projecte amb més de 80 anys d’història. Un projecte que les ha vist de tots colors i que, malgrat els moments més complicats i haver rebut a tort i a dret, ha persistit, ha marcat l’agenda política els darrers anys i, actualment, veu els seus objectius a tocar.

I igual com accepto aquest encàrrec amb orgull i ple d’il·lusió, acceptaré el que ens faci la ciutadania el 24 de maig de l’any vinent. L’acceptarem tota la gent d’Esquerra, i ho farem amb la màxima responsabilitat. Perquè dedicar-se a la política no és tenir un càrrec i un sou. Dedicar-se a la política és la representació d’una voluntat ciutadana. Una voluntat que al maig s’expressarà a les urnes.

Un encàrrec de servei públic que, a més, creiem que no es pot eternitzar. Jo mateix, tinc clar que vull dedicar-hi un temps amb la màxima intensitat. Sonarà a tòpic, però vull posar els millors anys de la meva vida a fer aquest servei públic. I dic els millors perquè considero que he tingut prou temps per acumular experiència, i coneixements sobre la ciutat, i perquè tinc l’empenta, la il·lusió i les ganes de seguir aprenent necessàries per tirar endavant amb allò que ens proposem i que ens encomani la gent.

L’altre dia, el síndic de la ciutat, en Carles Dalmau, em comentava al Facebook la necessitat de tenir un PiE que fos capaç d’engrescar a la gent. Quan parlava d’un PiE feia referència a un Projecte per a la ciutat i a un Equip capaç de portar-lo endavant.

I em va semblar un comentari del tot encertat perquè, modestament, estem convençuts que el tenim, aquest PiE. Però encara estem més convençuts que des d’ara fins al 24 de maig ens toca fer-lo més fort. Perquè l’objectiu que ens plantegem és tan ambiciós que no en té prou amb les idees i la gent que ara mateix formem Esquerra Republicana a Sant Boi.

A Sant Boi, una força política té l’alcaldia des de fa 35 anys i molta gent creu que ha arribat l’hora de construir noves majories. D’obrir les portes i de deixar entrar aire fresc i deixar sortir les dinàmiques que, inevitablement, el temps ha viciat. I nosaltres, la gent d’Esquerra, no pretenem ser l’avantguarda de res, però sí que volem ajudar a articular aquestes noves majories. No ens creiem els més llestos de la classe, perquè segurament no ho som, però sí que ens veiem amb empenta i ganes de sumar esforços per fer possible aquest canvi que, creiem, la ciutat necessita. Com diuen aquestes capses que ens acompanyen, el nostre objectiu és que “Entre tots, construïm un nou Sant Boi”.

I com hauria de ser aquest nou Sant Boi? Nosaltres tenim moltes idees, perquè malgrat canviar de candidat i portar 3 anys fora de l’Ajuntament, no comencem de zero. Som un projecte d’acumulació d’experiències i de coneixement de la ciutat, ja sigui des del carrer, o des de l’Ajuntament, a l’oposició o al govern.

I per això sabem que el proper mandat, les conseqüències de la crisi econòmica i del ridícul model de finançament dels Ajuntaments encara seran presents. I que, per tant, segurament no es podran fer grans inversions. Però precisament per això, és el moment d’aprofitar per fer altres canvis en profunditat. De canviar les maneres de fer, el tarannà, d’activar la imaginació i, sobretot, de donar un pes més important a la ciutadania en el funcionament habitual de la ciutat.

Creiem que la nostra ciutat té unes grans potencialitats, i que amb polítiques diferents, podem fer-les aflorar. Hem d’aprofitar per posar la ciutadania al centre de totes les polítiques. Per una banda, evidentment, cal seguir donant suport a aquelles persones que més ho necessiten. La nostra ciutat compta actualment (dades del juliol), amb una taxa d’atur del 16,8%, més de 7300 persones sense feina. I els serveis socials estan vivint una situació d’emergència, fregant el col·lapse. Per tant, si no volem que ningú es quedi enrere, s’ha de seguir apostant per dedicar gran part dels recursos a atenuar aquesta situació.

Però quan diem que cal posar les persones al centre de les polítiques,  no només ens referim a dedicar recursos als qui més ho necessiten, en clau assistencialista. Sinó també, i sobretot, ho diem en clau de participació i d’apoderament ciutadà. La crisi ha recordat a molta gent que no tota la política l’han de fer els càrrecs electes des de les institucions. I que aquella delegació de poder, de la que determinats sectors polítics han fet ús i abús durant molts anys, no pot continuar funcionant com ho fa. La ciutadania vol participar activament dels afers públics, i un exemple clar és la gran quantitat d’entitats i moviments socials que tenim a Sant Boi. Però per tal que la gent pugui incidir, s’han de fer polítiques públiques, des de l’Ajuntament, disposades a no tenir-ho tot controlat des dels despatxos. A deixar que la gent actuï, es relacioni, s’organitzi i prengui decisions. No es tracta només de donar subvencions o facilitar locals perquè la gent faci el que vulgui. Es tracta de posar mecanismes perquè la gent pugui pensar la ciutat conjuntament amb els seus representants polítics. No amb consells de participació o taules sectorials que esdevenen elements purament informatius. Sinó amb veritables espais de deliberació conjunta, on la ciutadania pugui aportar les seves propostes i prendre decisions i on els representants polítics passin comptes respecte dels acords presos.

En definitiva, una administració essencialment republicana. Que faci partícip a la gent, però que també gestioni els seus recursos de la manera més eficient, eficaç i transparent possible, al servei del conjunt de la ciutadania. Una administració on no hi hagi lloc per al dubte sobre d’on venen i on van els recursos públics. On no hi hagi dubtes sobre les empreses públiques que gestionen serveis municipals, ni sobre les contractacions de personal que aquestes empreses fan. També una administració que racionalitzi l’espai i els equipaments públics, per posar-los realment al servei de la ciutadania. I que sigui capaç de singularitzar-los per donar a cada un d’ells un valor afegit i uns trets diferencials. Com aquest espai, per exemple, l’Ateneu. Un equipament que, com deia la Marta en començar, pot esdevenir un referent social i cultural de la ciutat, però també d’àmbit metropolità. I no només per la gran quantitat de possibilitats que ofereix un espai tan gran. Sinó també perquè s’hi pot generar un model de gestió compartida entre la ciutadania i l’administració que sigui exemple per molts altres llocs. Un model on no calgui que hi hagi un conserge que obri i tanqui la porta amb un horari convingut, perquè sempre estigui ple d’activitat. D’activitat impulsada des de la gent. Això serà el què el pot convertir, realment, en l’espai de dinamització que el centre històric necessita, per tornar a omplir aquests carrers de la vida que es mereixen.

I si l’administració ha de ser eficaç i eficient amb la gestió dels recursos públics, també ho ha de ser en el suport que doni a la vida econòmica de la ciutat. Cal una administració que no canviï de parer permanentment, per exemple, sobre quines actuacions s’han de fer als eixos comercials de la ciutat. Que reforci els que ja existeixen, i ajudi a vincular-los amb aquells que han perdut pistonada els darrers temps, com el sector de la Muntanyeta i el Mercat Vell. Perquè, la veritat, anar el dissabte a comprar al mercat de la muntanyeta, malgrat l’esforç dels paradistes que s’hi mantenen i la qualitat dels seus productes, fa una certa llàstima. Moltes parades han tancat, i ho han fet perquè el Mercat Muntanyeta-Centre ha quedat aïllat com un bolet, i no fa de centre de res, malgrat el seu nom.

Com deia fa un moment, la nostra ciutat té grans potencialitats. I hem de saber posar-les en valor. I una d’elles, que des d’Esquerra considerem cabdal és la identitat que ens dóna la pròpia composició de la ciutat. Tenim una trama urbana força compacta, només tacada pel llast de la caserna militar i la FECSA al bell mig de la ciutat. Una trama urbana que hem de treballar perquè sigui espai de relació social i d’acció cívica, cultural i econòmica. Tenim un entorn forestal envejable, i una llera del riu per on cada setmana s’hi passegen, o hi corren o hi circulen centenars de persones. I també tenim un Parc Agrari, capaç d’abastir a milions de persones de l’àrea metropolitana i que hauria de ser una de les joies de la corona. Però que tenim la sensació que es menysté i que no es protegeix ni potencia com es mereix. Suposo que no cal recordar l’episodi d’Eurovegas i la inacció de l’Ajuntament mentre un mafiós americà volia instal·lar un macrocentre de casinos i hotels que ens hagués convertit en la Nevada de la Mediterrània. I que, un cop més, va ser gràcies a la mobilització ciutadana que es va aconseguir aturar el cop i salvar el Parc Agrari i el Delta del Llobregat. Però cal fer més passes i blindar-lo, perquè cap altre il·luminat vingui a comprar-lo per un plat de llenties. I cal potenciar-lo, i no permetre que hi hagi ni un pam en desús, creant un banc de terres, fomentant-ne el lloguer per a experiències comunitàries o fent tallers a les escoles o instituts perquè el jovent tingui ganes de dedicar-s’hi i garantir així el relleu generacional que la nostra pagesia necessita.

Des d’Esquerra pensem que tot això, tot el que he dit ara, va encaminat a una de les funcions principals que han de tenir les administracions: garantir la cohesió social. Tenir un espai i uns recursos públics ben aprofitats, una ciutadania apoderada, una identitat clara i de la qual la gent se’n senti orgullosa i una activitat econòmica que ajudi a fer-ho rutllar tot, han de ser garantia d’això. I això no es pot fer amb mirades curtes, a 4 anys vista, pensant en què inaugurarem o en quines cintes tallarem. Això es fa amb una mirada estratègica, com la que hem intentat situar sempre la gent d’Esquerra. Pensant més en les generacions futures que en les actuals, sense desatendre, evidentment, les urgències.

I en aquesta ciutat que ha de ser garant de la cohesió social, conscient de la seva complexitat però també de les seves oportunitats, creiem que cal combatre les actituds populistes, xenòfobes i feixistes. I aquest és un altre objectiu que ens fixem la gent d’Esquerra per a les properes municipals. Hem d’aconseguir fer fora de l’Ajuntament els regidors que centren tota la seva activitat i discurs en fomentar l’odi entre veïns i veïnes. Que assenyalen com a culpables de tots els mals aquells qui s’han vingut a buscar la vida aquí i que són tant santboians com la resta. I que la única cosa que pretenen aconseguir és trencar aquesta convivència de la que gaudim i per la que treballem. Si us plau, fem-nos un favor, i fem-los fora.

Per últim. Com a republicans i independentistes, volem que el nou Sant Boi que hem de construir entre tots sigui partícip del moment que viu el país. Com ja ha comentat l’Anna, i no m’hi extendré massa, el proper 9 de novembre votarem sobre quin estatus polític volem que tingui el nostre País. Centenars de milers de persones ens hem mobilitzat els darrers anys per poder-ho fer, per poder decidir el futur del país. I a nosaltres ens dóna la sensació que a la força política que té majoria a l’Ajuntament és un tema que l’incomoda profundament. Nosaltres volem un Ajuntament que, des d’una ciutat de més de 80000 habitants com la nostra, estigui al costat d’aquest procés històric. Però com que les majories actuals són les que són, i les eleccions municipals són després del 9 de novembre, el que sí que tenim clara és una cosa. Com que el 9 de novembre votarem, i guanyarem, la construcció de la República Catalana caldrà falcar-la des dels Ajuntaments, i el nou Sant Boi que volem ajudar a néixer al mes de maig, estem segurs que estarà a l’alçada del moment històric. Un nou Sant Boi per un nou País, com dèiem al cartell que anunciava l’acte.

Com us deia, i us asseguro que només n’he fet pinzellades, la gent d’Esquerra tenim moltes idees sobre com ha de ser aquest nou Sant Boi. Però com també deia abans, les idees i les organitzacions no poden ser hermètiques. No poden partir de la puresa d’aquells qui pensem exactament igual.  I per això volem que ens ajudeu. Volem fer un programa electoral que, només pel seu procés d’elaboració, ja demostri les pràctiques polítiques que volem portar a terme si governem la ciutat. Volem apoderar la gent i debatre amb vosaltres sobre com ha de ser aquest nou Sant Boi. I per això engegarem properament un seguit de sessions de diàleg amb entitats socials, culturals, esportives, veïnals, amb persones del món del comerç i de l’empresa, amb especialistes de cada àmbit o amb gent que, simplement en tingueu la inquietud, per definir entre tots les nostres propostes. Estem segurs que, així, enriquirem el nostre projecte, que volem que sigui el de tots i totes.

Ara sí, ja vaig acabant. I ho faig tornant a utilitzar a Gramsci. Ell deia que totes les persones són intel·lectuals, però no totes tenen la funció d’intel·lectuals a la societat. Doncs jo us dic, honestament: No exerceixo, ni pretenc fer-ho, d’intel·lectual. Sóc un activista i ho he estat sempre. Activista no d’un partit, sinó d’unes idees de justícia social, de convivència, d’igualtat d’oportunitats i de llibertat individual i col·lectiva. I tinc la sort de comptar amb un equip meravellós, format per altres activistes amb les mateixes idees. Gent que fa ciutat i país des de l’esport, la cultura, el comerç, el voluntariat social, l’associacionisme veïnal. I que també en fa des de la política.

En definitiva, som gent compromesa amb la nostra ciutat i el nostre país. Perquè vivim aquí i tenim els mateixos problemes i les mateixes esperances que la majoria de la gent. Perquè encara que ens dediquem a la tan atacada vocació de la política, som gent. Ciutadans de peu que canalitzem les nostres inquietuds i els nostres anhels a través de la política. Les dones i els homes d’Esquerra Republicana de Catalunya no estem massa acostumats a guanyar. I assumirem, encara que sembli obvi, el lloc que ens assigneu amb el vostre vot amb la màxima entrega i responsabilitat. Però estem convençuts que, si sumem amb molts altres activistes que perseguiu aquestes idees, si acumulem les forces necessàries amb totes i tots els qui vulgueu aquest canvi, aquest cop podem fer que aquestes idees guanyin.

Així doncs, us demano que ens ajudeu. Que ens ajudem mútuament i construïm, entre tots, aquest nou Sant Boi.

Moltes gràcies.

—-

Pd. Podreu trobar totes les fotos de l’acte, fetes per la Maite Navarro Ortega, en el següent àlbum de facebook.

Crònica (la meva) del relleu a l’alcaldia

20140510-Relleu_AlcaldiaPels qui no ho sapigueu, ahir dissabte 10 de maig es va produïr un ple extraordinari de l’Ajuntament de Sant Boi per fer efectiu el relleu a l’alcaldia, després que el fins llavors alcalde, Jaume Bosch, anunciés la seva renúncia el passat 25 d’abril. En aquell moment, des d’Esquerra Sant Boi ja vam donar el nostre punta de vista, però avui em ve de gust, després de seguir atentament el ple, deixar anar quatre reflexions en aquest espai personal (que val a dir-ho, feia massa temps que tenia abandonat).

Primer de tot, voldria parlar de l’ambient. Res a veure amb anteriors ocasions, en què tot estava ocupat pel tradicional pessebre que ha envoltat al PSC durant dècades. També en això es visualitza que el partit s’empetiteix, fruït de la manca de projecte polític. Això, ha permès veure una representació ciutadana molt més àmplia i plural, més representativa de la ciutat. Tot i això, la presència de persones habituals als entorns socialistes santboians com Josep Maria Sala recordaven que ells han ostentat el poder els darrers 35 anys, i que pretenen seguir fent-ho.

Els comentaris abans d’entrar, pràcticament tots, giraven al voltant dels motius de la renúncia de l’alcalde. I ningú, coneixent l’historial de l’aparell socialista a la ciutat i arreu, acabava d’estar convençut que fossin exclusivament personals, com ha volgut assumir l’alcalde. I això que l’alcalde es va encarregar de dir que plegava abans que ningú li assenyalés que havia de fer-ho. És evident, però, que al PSC ja no li interessa un alcalde de ciutat, i en tornen a necessitar un de partit. Que no miri gaire enllà, pensant estratègicament la ciutat, i miri molt a prop, pensant en les properes eleccions municipals i en els criteris marcats per la direcció del partit, en un moment polític molt convuls, especialment per la qüestió nacional. També vaig constatar que la gent té clar que, substituir un alcalde a un any de les municipals, no és per altra cosa que per preparar la campanya de la propera candidata a l’alcaldia, que el maig de 2015 s’enfrontarà a la resta amb l’avantatge de tot un any finançat amb diners públics.

Dit això, les intervencions dels diferents grups van seguir el guió previst. PxC situant la immigració com el gran problema de la ciutat, el PP que continua intentant treure rèdit polític de la tragèdia del bèisbol (5 anys després), de manera absolutament lamentable. Per la seva part, una Convergència que no ha estat capaç ni de votar el seu propi candidat, i ha optat per un vot en blanc a l’alcaldessa, amb una mà estesa vestida de responsabilitat, però que fa més olor a preparar la salvació mútua el proper mandat que a una altra cosa. Per la seva part, els socis de govern, ICV-EUiA, han intentat ser crítics amb el fet que l’alcalde no hagi esgotat el seu mandat i, com vam dir nosaltres en el nostre comunicat, que es doni peu a pensar que s’utilitza la institució amb fins partidistes. Però han votat a la nova alcaldessa, vestint-ho també de responsabilitat i de lleialtat amb l’acord de govern fet fa 3 anys. Sota el meu punt de vista, una equivocació política que estic convençut que molts dels seus electors no entendran.

I finalment, el discurs de la nova alcaldessa. Un discurs molt sentimental, reivindicant-se com a santboiana normal, que fa les coses que fan les santboianes normals. Un discurs molt de marcs generals, com era d’esperar en una ocasió d’aquestes, i de poques concrecions. Tot i això, me’n van sobtar dos detalls. Un, que fes una part de la intervenció en castellà. Força incomprensible, i un canvi de tendència clar respecte l’anterior alcalde. L’altre, que hagi dit, textualment, una cosa com “Vinc de treballar per les persones més vulnerables, de conèixer el patiment de molts santboians i santboianes que han perdut la seva feina, la seva llar i la seva dignitat amb aquesta crisi dramàtica que ens afecta […]”. Comencem malament si, una persona que precisament ha treballat amb els col·lectius de persones en situacions més complicades, insinua que perdre la feina i la llar comporta perdre la dignitat. Si una cosa he après participant en alguns moviments socials a la ciutat, és que la dignitat és la bandera d’aquells qui han perdut tota la resta. I que no els la pot prendre ningú.

En qualsevol cas, caldrà veure quines actuacions emprèn la nova alcaldessa, però intueixo un risc d’abusar dels actes públics i de visualització per promocionar-la com a candidata pel 2015. Per la nostra part, continuarem amb la nostra idea. La ciutat, després de 35 anys d’alcaldes socialistes, necessita un canvi. I ahir es va constatar, com vam comentat amb els companys i companyes d’Esquerra, que es respira una sensació de final de règim. Cal, com portem dient fa temps i continuarem repetint, donar-li la volta al mitjó i aconseguir construir un nou Sant Boi, aprofitant la construcció del nou País que farem. I el republicanisme independentista de la ciutat vol ser un agent actiu en aquest canvi que necessita la ciutat.

No volem ser-ne els únics protagonistes, però volem treballar, i treballarem, amb tots aquells que comparteixin, en tot o en part, aquesta reflexió.

Pd. Us enllaço a la mini entrevista que em van fer ahir, al sortir del ple extraordinari.

Discurs per l’acte “2014:Decidim Llibertat” – 13 de juny de 2013 – Torre del Sol

Junqueras_BlocUs deixo el discurs que vaig fer ahir, en l’acte que vam fer a la Torre del Sol de Sant Boi, on vaig intervenir després de la companya Lucia López, que ens va parlar, per damunt de tot, de la necessitat de compromís polític en moments com els actuals. I abans del President d’ERC, Oriol Junqueras, que va connectar amb un públic que va estar, els 40 minuts del seu discurs, totalment embadalit escoltant-lo…

Amb més calma, miraré de fer-ne una valoració política des de diferents vessants, perquè hi ha moltes coses a dir, sobre aquest acte… Però abans que res, deixeu-me felicitar i agrair la feina a tota la gent de la Secció Local d’Esquerra-Sant Boi, que van fer possible un escenari immillorable des d’on, els qui ens toca portar la veu, vam poder lluir la nostra millor cara.

——————————————————

Bona tarda a tothom, i gràcies per voler-nos acompanyar en aquest acte, que s’emmarca en la campanya ‘2014: Decidim llibertat’. Una campanya en què la gent d’Esquerra Republicana estem explicant per tot el país la necessitat urgent de poder decidir el nostre futur en llibertat.

Les casualitats del calendari han volgut que fem aquest acte avui, 13 de juny. Quan just fa 300 anys (i si vaig errat, Doctor Junqueras em corregeixes) va tenir lloc la Conferència de Cervera. Una trobada entre el comte de Königsegg, austriacista, i el marquès de Grimaldi, borbònic. La reunió, tenia per objectiu la preparació d’un armistici mentre es portés a terme l’evacuació de les tropes estrangeres acordada al Tractat d’Utrecht.

Aquella trobada va fracassar, va acabar sense acord… I a que no diríeu mai per què? Doncs perquè hi havia una condició sobre la taula que els representants borbònics van rebutjar frontalment: Que les llibertats catalanes fossin mantingudes.

Ironies de la vida, o casualitats del calendari, 300 anys després ens trobem aquí, fent un acte que es titula ‘2014: Decidim llibertat’. Evidentment, moltes coses han canviat en aquests tres segles. Però entre les moltes diferències que hi ha, m’agradaria quedar-me amb una especialment.

El 1713, els austriacistes s’adreçaven al seu enemic per negociar les condicions de la rendició. El 2013, els qui defensem les llibertats del nostre poble, adrecem el missatge a la nostra gent que és amb qui volem i hem de construir el futur. I evidentment no ho fem amb un missatge de resignació i encara menys de rendició. Sinó amb un missatge d’esperança.

I és que durant molts anys, els catalans i les catalanes hem intentat convèncer les institucions espanyoles que som una nació, que ens agradaria una mica més d’autogovern, o potser tenir quatre calerons més per gestionar… Però  després de molt de temps, massa, fent aquest paper sense ser escoltats, un tsunami va inundar els carrers de Barcelona l’11 de setembre. I va recordar-nos que no hem de convèncer a ningú d’allò que som. Que només cal que nosaltres mateixos ho tinguem clar, i que dibuixem cap on volem anar. Que hi caminem sense aturar-nos. Sense deixar-nos a ningú pel camí, però sense aturar-nos. Perquè depèn exclusivament de la nostra voluntat.

I cap on caminem? ‘M’agrada que em faci aquesta pregunta’, que diria aquell… Per començar, caldrà que caminem allà on decidim entre tots i totes. I en aquesta excursió apassionant, com sempre, hi ha diversos tipus de caminants, diversos ritmes.

D’entrada, n’hi ha que no tenen cap intenció de caminar, que ni tan sols reconeixen que el camí existeixi. Els típics que diuen que aquest camí no porta enlloc. Que caminarem molta estona i la única cosa que aconseguirem serà cansar-nos, perquè haurem d’acabar fent mitja volta i penedint-nos de l’excursió. Són els qui diuen que no tenim ni dret a caminar, en el fons perquè no els agrada cap a on anem. Però nosaltres seguim, perquè malgrat les incerteses i les pors, hem decidit ser valents i explorar tots els camins possibles.

D’altres, accepten que hi ha camins. De fet, però, només un camí restringit. D’aquells que has de demanar permís al propietari per travessar-los. Són els qui diuen que en tenim dret, però com que tampoc els agrada la destinació, s’obsessionen en què ens cal autorització. Consideren que encara hem de dedicar més esforços i temps a convèncer les institucions espanyoles. Que sense el seu “sí” no tenim dret a anar per segons quins camins. Però nosaltres seguim. Perquè ja ens hem cansat de demanar permís, d’intentar-nos fer entendre i que ens tanquin les portes als morros.

N’hi ha d’altres que estan disposats a caminar, malgrat no tenir massa clara quina és la destinació. Són aquells que no posen limitacions a la democràcia, però que no plantegen un final de trajecte perquè no saben quin és. O perquè els hi fa por dir-ho. I que sobretot, d’entrada, no sembla que pensin fer gaire per desbrossar el camí.

I després estem els qui, com cantaria en Lluís Llach, “caminem per poder ser…i volem ser per caminar”. Perquè no hi ha ningú que ens pugui barrar el pas si hem decidit explorar-ho tot, ni tampoc tenim por dels congosts que poden semblar estrets. Perquè sabem que el camí valdrà la pena. Però que la valdrà, sobretot, si el fem tots plegats. I perquè, a més, estem convençuts que la destinació s’ho mereix.

I quina és o ha de ser aquesta destinació? Per nosaltres, està clar…no des de l’11 de setembre passat, sinó de sempre. Volem construir un nou país. Però el que de veritat ens importa és que volem compartir amb la nostra gent, els nostres veïns i veïnes, aquest procés de construcció col·lectiva. Perquè volem un nou país, sí, però que sigui de tothom i per a tothom. I només serà possible si ens hi impliquem tots i totes.

Aquesta idea de construcció col·lectiva del futur és la que fa fort el projecte independentista a ciutats com Sant Boi, a comarques com el Baix Llobregat. En contra de la opinió de la majoria, el Baix Llobregat no és un lloc especialment complicat per a ser independentista i no hem de recórrer a un passat mític de pagesos alçats per a justificar-ho. Bona part de l’ independentisme modern neix aquí, en relació directa amb contextos de gran dinàmica social, de mobilitzacions, de compromís. No és un independentisme d’exaltació de sentiments, sinó que és un independentisme popular, que expressa la necessitat d’un projecte polític inclusiu, d’equitat i de justícia social.

Treballar per la república catalana des de Sant Boi, o des del Baix Llobregat, és fer-ho des d’un lloc d’avançada, no pas des d’una trinxera. És fer-ho des d’un espai obert que creix en funció de la implicació social. I és en base a aquesta implicació que farem més gran la majoria social per la independència. Una majoria social que es decidirà en ciutats com la nostra. En comarques com la nostra.

Perquè la idea d’una república catalana no ha nascut a la Catalunya profunda, és una idea de modernitat i té el seu pinyol més dur a la Barcelona metropolitana. És cert que per la complexitat social del nostre entorn algunes forces polítiques, tant a la dreta com a l’esquerra, han volgut fer reductes identitaris, canalitzant els sentiments del lloc d’origen o el rebuig a la diferència, i que ara ja anuncien que els utilitzaran per a finalitats partidistes contra el dret a decidir i l’expressió de la sobirania de Catalunya. Però cada dia que passa més canvien les coses i més diversa i plural es fa la base.

Fa ja uns anys, en un ple de l’ajuntament, es va voler acusar a Esquerra de ser un partit amb unes mires molt curtes i nacionalistes. La nostra resposta va ser ensenyar una papereta electoral i assenyalar, que de tots els partits que es presentaven, la nostra llista era la més equilibrada pel que feia a santboians “de tota la vida”, amb gent vinguda de fora i fills de les immigracions que van multiplicar en pocs anys la població de la nostra vila. El nostre és i ha estat sempre un projecte per a tothom, de futur, que mira més on anem que d’on venim. Que posa en el centre de tota legitimitat la voluntat del poble expressada democràticament.

No cerquem adhesions incondicionals, ni conversions miraculoses. Si creix al nostre voltant l’objectiu de la república catalana és com a conclusió política basada en el compromís social. Com una oportunitat històrica col·lectiva que ha de jugar a favor de la gent treballadora i d’un model de país més social i democràtic.

Un procés de construcció col·lectiva que també volem fer en clau estrictament local. Perquè considerem que, davant la construcció del nou país que està per venir, tenim la oportunitat de construir també un nou Sant Boi. Amb idees noves. Amb altres maneres de fer. On, com deia, no importi d’on venim o què representem. Sinó on volem anar.

Un nou Sant Boi que demana néixer per l’esgotament del model actual. Un model caducat, obsolet, fruït de la inèrcia de més de 30 anys de govern dels mateixos. Un model que va ser molt profitós a l’inici, quan la ciutadania reclamava a les seves recuperades institucions democràtiques que es resolguessin problemes estructurals. Ordenació de la ciutat. Clavegueram. Asfalt als carrers. Enllumenat públic. Equipaments.

Però un model que, com tot el que perdura massa, ha perdut la seva essència. Amb el temps, la ciutadania va anar lliurant el seu poder als representants polítics, desvinculant-se de les decisions que els afectaven. I els representants polítics, sovint es van prendre aquesta delegació com un xec en blanc. Oblidant que les 25 persones que hi ha a l’Ajuntament són els nostres representants. I no nosaltres els seus representats. Que els camins que ha de prendre la ciutat els hem de definir entre tots, perquè d’això es tracta quan diem que la sobirania resideix en el poble.

Des d’Esquerra sempre ho hem tingut molt clar. Som conscients que les ciutats no es construeixen des dels despatxos. Sinó al carrer. Acompanyant la nostra gent en els seus problemes. Perquè també són els nostres problemes. Perquè nosaltres, encara que ens dediquem a la tan criticada vocació de la política, també som gent. Ciutadans i ciutadanes que també hem de tancar botigues o petites empreses, que també ens quedem a l’atur, i que tenim hipoteques o lloguers que no podem pagar. Persones que també patim si l’escola dels nostres fills, o germans o cosins no pot acabar les obres perquè no hi ha diners o voluntat política per fer-ho. I precisament per això fem política. Per resoldre els seus problemes, els nostres problemes.

I ho portem fent des de fa molts anys. I ho fem des de la permeabilitat. Perquè les ciutats, no es construeixen d’esquenes a la gent, en base a un programa tancat que es sotmet a votació cada quatre anys. Perquè les ciutats són dinàmiques, i així han de ser les polítiques que les gestionin.

Recordo que, quan la legislatura passada, els companys Josep Maria Cervelló i Enric Garcia formaven part del govern de la ciutat, no els agradava parlar de participació ciutadana. Sempre deien que calia passar de la ciutat participada o participativa a la ciutat deliberadora, aquella que no només consulta a la ciutadania, sinó que hi debat conjuntament i que, a la vegada, fomenta el debat en el sí de la pròpia ciutadania.

Amb aquesta mentalitat vam treballar durant 4 anys al govern, com abans ho havíem fet des de l’oposició i des del carrer. Debatent amb la gent. Apoderant-la. Apoderant-nos mútuament, de fet. I així, per exemple, es van crear comissions als carrers del Barri Centre per definir com havien de ser les obres que hi havia. Comissions on, lluny de les 15 persones que participaven als Consells de Barri habitualment, hi van participar més de 500 veïns i veïnes.

O també des de Medi Ambient, on a banda de tota la recuperació i habilitació d’espais naturals dels qui ara gaudim molts de nosaltres, es van acabar les subvencions pel simple fet de ser una entitat. On calia que hi hagués un projecte que, a banda de ser interessant, tingués un rèdit per a la ciutat, per al conjunt de la ciutadania, i no només per a l’entitat que l’organitzava.

I no només vam incidir en les àrees que gestionàvem directament nosaltres. Sinó que vam establir una dinàmica al govern municipal que, dos anys després de la nostra marxa, s’està esvaint de nou. Per exemple fixant unes trobades per passar comptes inusuals fins llavors (i inexistents de nou des que vam deixar de ser al govern). Una cosa similar al que fa l’Oriol com a alcalde de Sant Vicenç amb les seves audiències públiques.

O establint un full de ruta clar, i executant-lo mentre vam poder, per recuperar l’Ateneu Santboià. I fer que, a banda d’esdevenir un equipament públic, es plantegessin escenaris de gestió compartida amb les entitats. Escenaris que tampoc havien passat pel cap dels qui havien governat tota la vida amb pànic a la capacitat d’autoorganització de la gent.

I finalment, però no menys important, aportant una visió estratègica sobre la ciutat, centrada en els seus recursos humans, socials, culturals i ambientals. Una visió a llarg termini, que no pensés en les properes eleccions. De fet, dos anys després de deixar les nostres responsabilitats al govern, encara s’estan obrint serveis i equipaments dissenyats per nosaltres. Projectes que vam omplir de contingut i que, davant l’escanyament dels pressupostos municipals, vam saber trobar finançament extern. Si ens hi parem a pensar, són les úniques inauguracions que s’estan fent en aquest mandat.

Prenent aquest testimoni, aquestes maneres de fer i d’entendre l’acció política, però amb energies i cares renovades, és com volem construir aquest nou Sant Boi. Ara, un altre cop, ens toca aixecar-ho des de fora de l’Ajuntament. Però al revés del que puguin pensar alguns, no és un espai en què ens sentim incòmodes. Tot el contrari.

Ens encanta ser uns més. No destacar per sobre de ningú. Treballar de tu a tu amb aquells amb qui compartim preocupacions, però també il·lusions i esperances. Amb la gent que s’estima la ciutat perquè, per damunt de tot, s’estima la gent que hi viu. Com nosaltres. Perquè la gent que hi viu sou els nostres veïns i veïnes, les nostres famílies, els nostres amics.

La gent d’Esquerra a Sant Boi som una gent il·lusionada en poder ser palanca d’aquest canvi que necessita la ciutat. El nostre compromís polític no és eteri, ideològic o només preocupat per un país genèric, sinó que comença aquí, arrelat localment perquè la nostra vida quotidiana i les nostres relacions veïnals són el motiu per fer política, són la font de tot. Creiem que sense compromisos concrets i localitzats en el lloc, la política només és pura xerrameca.

I amb aquesta idea us animem a ajudar-nos. No a nosaltres com a gent d’Esquerra. Sinó a tots plegats com a santboians i santboianes. Apoderant-nos mútuament. Barrejant-nos. Enriquint-nos. I construint una alternativa que parteixi d’aquests valors. La proximitat, el compromís i l’estima per la ciutat i la seva gent.

Una alternativa real, que vulgui construir la ciutat projectant-la cap al futur. Sense pensar en el curt termini. Sense preocupar-nos per les cintes que tallarem ni les fotos que ens farem durant quatre anys. Sinó pensant la ciutat dels nostres fills i filles. Perquè és la única manera de fer coses grans, coses importants.

I, per damunt de tot, prenent consciència que fer que les coses vagin en una determinada direcció és a les nostres mans. A les de tots i totes. Sabent que cal sumar, i sumar, i sumar per trencar amb les inèrcies de 30 anys del mateix. Però també confiant en que qualsevol inèrcia es pot trencar.

Com la inèrcia que vam trencar els dos milions de persones que vam ser al carrer per la Diada. La inèrcia de l’autonomisme i d’un immobilisme que ens feia més mal que bé.

Una inèrcia negativa que hem aconseguit aturar, però que ara cal revertir, empenyent cap a un futur esperançador. Una empenta que dependrà de tots i totes, i que ens tindrà, a la gent d’Esquerra i al seu President al capdavant, deixant-nos-hi la pell.

Amb tots vosaltres, l’Oriol Junqueras!